No ens podem permetre perdre el temps
A Catalunya hi ha més de sis-centes mil persones a l'atur. A tot l'Estat, n'hi ha 5,6 milions, segons les dades de l'EPA del primer trimestre. No hi ha cap raó per a pensar que aquesta situació es corregirà a curt termini, al contrari, el més probable és que augmenti una mica més i que l'atur superi els sis milions aviat. Les conseqüències són dramàtiques per a moltes famílies. Segons una estimació d'Unicef i Càritas, hi ha un 26 per cent de nens en situació de pobresa perquè els seus pares han quedat a l'atur. Aquestes dades són ratificades pels testimonis dels mestres que han observat que molts nens arriben a escola sense haver esmorzat i que l'únic àpat que fan és el que els donen ells. Des de l'inici de la crisi, el 2007, ha augmentat un 120 per cent el nombre de llars amb tots els seus membres a l'atur. Aquesta setmana, també hem sabut que la renda mitjana espanyola s'ha situat per sota de la mitjana europea. Aquestes dades estadístiques, i moltes d'altres que podríem afegir-hi, reflecteixen bé en quina situació ens trobem.
Ara: hi ha una dada que no apareix en cap de les estadístiques que es maneguen habitualment però que és tan alarmant o més perquè presagia la magnitud del desastre en què ens hem ficat i, més greu encara, il·lustra la incapacitat dels governants per a fer-nos surar, primer, i deslliurar-nos del naufragi, finalment. Em refereixo a les dificultats que tenen una majoria de famílies amb feina tots dos per a arribar a final de mes en les circumstàncies actuals i les que s'anuncien per als mesos que vénen. Els prop de sis milions d'aturats que hi ha a Espanya converteixen la sortida de la crisi en un repte colossal, que esdevé irresoluble quan ni les famílies amb feina mínimament qualificada se'n surten.
En aquest curs que s'ha acabat, molts nens han fet, en acabar l'horari escolar, tota mena d'activitats: anglès, teatre, dibuix, música, esports, dansa… d'una banda, perquè els pares creuen que és bo per a la seva formació que els fills desenvolupin totes aquestes habilitats, ni que sigui en un nivell bàsic, però, d'una altra banda, perquè la impossibilitat de conciliar l'horari laboral dels pares amb l'horari escolar dels fills obliga, agradi més o agradi menys, a ocupar-los les hores que van des de la fi de l'escola fins a la fi de la feina.
El curs que ve, totes aquestes activitats extraescolars sortiran molt més cares. Els ajuntaments s'han vist forçats a suprimir les que no eren bàsiques i tornar-les a les associacions i entitats privades, o bé a augmentar-ne els preus per a ajustar-los al cost real perquè se'ls han reduït els ingressos directes i els indirectes que els venien de l'Estat i la Generalitat. El cas més debatut és el de les llars d'infants i les escoles de música, però no són les úniques activitats afectades. Els ajuntaments han subvencionat des dels clubs de futbol fins als cursos de patchwork. Per tant, és segur que als pares, les hores que van des de la fi de l'horari escolar fins a la fi de l'hora de plegar de la feina, se'ls encariran d'una manera inassumible, en molts casos, perquè també se'ls hauran apujat els rebuts de l'aigua, el gas, l'IBI... L'alternativa seran els avis i els veïns, o bé el carrer, la plaça o vés a saber què o qui.
.Aquesta crisi té diversos orígens i multitud de cares. Però, de manera general, s'ha evidenciat que és una crisi de model i de sistema i que les estructures actuals, tant les locals com les globals, són o bé inadequades o bé insuficients per a resoldre-la. El més lògic seria que els qui ens governen fessin passos en aquest sentit perquè no podrem resoldre problemes del segle XXI amb esquemes del segle XX. Però, no és el cas. El debat polític es manté enquistat en l'interès partidista o particular, amb plantejaments ben absurds, basats en manuals tronats i sentiments atàvics. És injust generalitzar, avui més que mai, perquè hi ha governants que sí que saben què fan i, amb més o menys encert, van per feina. Però encara no són la majoria.
