Periodisme

Al cap de quaranta anys que el periodisme va destapar el Watergate, pot semblar que tots els secrets de la professió els descobriràs mirant una vegada més la pel·lícula que hi va dedicar Alan J. Pakula: Tots els homes del president. L'efemèride ha fet circular nous reportatges i noves declaracions sobre l'admirada tasca de Bob Woodward i Carl Bernstein, ara venerables ancians, i cada paraula que se'n diu, cada elogi afegit, pica en l'ànim dels periodistes actuals amb la mateixa força de les tecles de l'Olivetti que obren els títols de crèdit de la famosa pel·lícula. Sí, tenir com a model Woodward i Bernstein no està gens malament, sobretot si els contemples amb l'aspecte de Robert Redfod i Dustin Hoffman. Però és difícil imaginar que avui, amb el gremi assetjat pels Eros i per l'autocensura, una investigació periodística tombés algú com Nixon. Malgrat tot, en els reportatges commemoratius de la gesta del Washington Post, s'han sentit afirmacions amb les quals és impossible no estar d'acord. Per exemple aquesta: “Un periodista és un narrador de la veritat i, per tant, una peça insubstituïble en una societat lliure, perquè, si el teu govern deixa d'actuar amb transparència i ningú t'ho explica, deixes de viure en democràcia.” Pot semblar que ara el periodisme s'enfronta a reptes més difícils, però tot es continua reduint a una expressió tan antiga com vigent: fer carrer, és a dir, buscar les fonts adequades, encara que no sapiguem ben bé si internet és un carrer o un laberint. Escoltem, doncs, els vells mestres. Woodward diu: “A internet hi ha dades però no hi ha les fonts.” Bernstein afegeix: “En realitat no existeix el periodisme d'investigació, existeix només el periodisme”. Té raó, fins i tot per redactar una necrològica cal investigar una mica.