Una altra primavera que hiverna
La setmana passada a l'Egipte van elegir un nou faraó –Mohamed Morsi, per una escassa majoria de 13 contra més de 12 milions de vots–, i es veu a venir l'adveniment d'una nova dinastia –la dels anomenats germans musulmans–. A Catalunya hi ha cronistes que exulten davant un règim dictatorial i corrupte que no acaba de morir mentre un de pitjor no acaba de néixer. L'entusiasme proper al deliri que desperten les convulsions polítiques de l'Orient mitjà revela tant ignorància històrica com manipulació política. No hi ha una via única cap al totalitarisme islàmic –l'Egipte està fent la seva, que és diferent de la iniciada per Turquia amb la victòria d'Erdogan el 2002, i de la que segueix Pèrsia des del 1979 quan Khomeini s'hi imposa com a líder suprem–, de l'únic que podem estar segurs és que la llibertat d'expressió passarà de mínima a nul·la, qualsevol indici de democràcia serà eradicat, i les autoritats islàmiques tindran l'última paraula.
En el cas d'Egipte, això vol dir també que els cristians es veuran comminats a triar entre el silenci i la mort o l'exili, que el canal de Suez permetrà fer un xantatge permanent al comerç mundial i que el tractat de pau signat amb Israel serà lletra morta –Hamas, els camarades de Morsi en aquest suburbi del Caire que és Gaza, ja l'estan felicitant de la millor manera que saben: llançant explosius damunt els jueus–. De les dones val més que no en parlem, perquè si no ens preocupem de les que ens passen pel costat al carrer, no ens immutarem gaire si l'ablació del clítoris de les egípcies, ara pràctica habitual, passa a obligatòria. I no seria gens estrany que les piràmides, restes del temps de la impietat, és a dir, preislàmiques, fessin la fi dels budes de l'Afganistan. Però, i els heroics jovencells que desafiaven el règim a la plaça, tan laics, occidentalitzats i armats de noves tecnologies, què se n'ha fet? Seran els primers de rebre. El partit islàmic tan aviat els fa servir contra la dictadura militar, com s'alia amb aquesta per allunyar-los del poder. Els revolucionaris, si se'n pot dir així, saben contra què estan, però són pocs i mal avinguts; en canvi, els islàmics vénen de molt lluny i saben on volen anar: un règim que no té res de laic, de democràtic ni d'occidental. La resta és habilitat tàctica, dissimulada amb retòrica diplomàtica. No és estrany que molts nostàlgics del comunisme s'hi encantin: és pura enveja.
