La nostra llengua

La periodista catalana Carme Rigalt, habitual col·laboradora d'El Mundo, explicava l'altre dia als lectors que és bilingüe. Potser alguns la recordaran, perquè apareixia, si no vaig errat de comptes, en aquell programa de TV3 que presentava Josep M. Bachs anomenat Filiprim, al costat de Jaume Perich. Doncs bé, Carme Rigalt demanava perdó a l'hora de manifestar que parlava dues llengües, i deia: «Aprendí a balbucear en catalán, lengua hecha de latinajos y localismos, de televisión y calle. No nos engañemos: más o menos como el castellano. Mi catalán era una mezcla del catalán de mi abuela y el catalán urbano, chusco, ofensivo, con acento abombado y abundancia de palabras adaptadas del castellano.» Més endavant es referia als catalanistes de la ceba, que li corregien les paraules d'ús habitual que havien estat devorades pel castellà: «Recuerdo las más emblemáticas: bústia por buzón, entrepá (sic) por bocadillo, endoll por enchufe y cognom por apellido. Hacíamos mucha broma con esas palabras porque sonaban impostadas y nadie las pronunciaba sin ruborizarse.» Tinc un amic que, en el seu moment, pensava com la Carme en qüestió, i s'estimava més dir bucadillu que entrepà, perquè la paraula entrepà li sonava, a més d'estranya, petulant. Que això ho digués un català home del carrer, mira, què hi farem, però que una catalana, i periodista, digui el mateix, em sembla preocupant. Perquè, segons ella, «Fruto de los primeros años de normalización fué un catalán tan extraño que parecía otro idioma. El catalán de la tele, lo llamaba yo. Se caracterizaba por una presencia exagerada de endolls, cognoms, entrepás y bustias (sic i sic!), pero también por la irrupción de vocablos irreconocibles.» És a dir, que la irrupció del català gramaticalment correcte la va ben destarotar. I encara no es deu haver refet, perquè vegin com acabava la seva columna: «De la misma forma que yo pude leer a Pla en catalán, me gustaría que los catalanes del futuro pudieran leer a García Márquez en castellano.»