Obrir tallafocs
Les coses urgents no ens permeten gaire sovint ocupar-nos de les que són veritablement importants. La dimensió de la crisi econòmica ens ha portat a centrar-nos a mitigar els seus efectes, els que ens generen incerteses de forma col·lectiva però sobretot els que ens afecten de manera individual i que colpegen durament molta gent. Hem discutit molt sobre les causes de la crisi però hem fet ben poc, o gairebé res, per abordar-les. Quatre anys després de l'evidència que la fugida endavant ja no ens portava enlloc i que s'estava iniciant un canvi de cicle ens vàrem dedicar a predir quant temps duraria, buscant uns brots verds que no eren més que un miratge.
No haver regat prou els sectors productius va deixar el nostre entorn ressec i això es va convertir en un terreny abonat per a les brases. Durant tot aquest temps hem anat de bòlid lluitant contra les flames allà on les ha portat el vent, sense capacitat d'anticipació i veient amb impotència com el foc s'anava fent cada cop més gran. Massa irresponsables s'hi van posar tard a plantar cara, però és cert que altres s'hi estan exposant amb tot l'esforç i dedicació i sense prevencions, però quan els grans incendis es descontrolen no es pot demanar ni als bombers més valents i preparats que els apaguin només tirant-hi aigua. De moment tot ha anat molt lentament i, per exemple, abans de decidir-se a injectar milers de milions d'euros al sistema financer sembla que s'hagi volgut deixar que cremin les estructures més afeblides seguint un principi darwinista. Molt més tard encara, tot just ara, es comença a parlar amb consistència de posar les bases per a una veritable reforma del sistema financer que preveu establir tallafocs que actuïn de manera preventiva per evitar nous contagis.
Alguns veuen l'ampolla mig plena i d'altres mig buida, i mentre alguns denuncien que encara no s'ha abordat una reforma a fons dels sistemes del govern econòmic a la zona euro d'altres destaquen com a valor intrínsec que finalment se n'ha començat a parlar seriosament. En tot cas resulta evident que amb això no n'hi ha prou i que tampoc és suficient limitar-nos a actuar sobre una de les dimensions que delimita el canvi d'entorn en el qual ens hem situat. El molt o poc que s'ha fet de forma efectiva fins ara ha estat exclusivament en l'àmbit de l'economia amb especial atenció a la situació financera, però no s'ha avançat de forma significativa per abordar les altres dues crisis: la política i institucional i la de valors, dos àmbits en els quals no calen acords multilaterals d'abast mundial per actuar-hi i, fins i tot, per avançar de forma significativa. Si ens fixem en el nostre propi entorn, és de justícia destacar que el govern de la Generalitat es va avançar a molts altres anunciant un pla nacional per la promoció dels valors, en el qual semblaria que s'està treballant. En tot cas aquest és un àmbit en el qual no es necessita discreció sinó exemplaritat, i per tal d'aconseguir aquest efecte didàctic ajudaria que la reflexió es produís en un àmbit públic que impliqués el màxim d'actors en debat que hauria d'incloure també una mena d'auditoria ètica i la definició de quins han de ser els instruments imprescindibles per rearmar-nos moralment.
Potser tot això avança lentament i amb dificultats perquè el conjunt de la societat continua cedint a la política el lideratge de qüestions que no li són estrictament pròpies. Repetim que els polítics en general, i els legisladors en particular, van a darrere de la realitat però continuem confiant en ells perquè la transformin. Aquesta és una posició còmoda que comporta l'acceptació de l'actual statu quo; ningú pot pretendre que siguin precisament els partits els que liderin la transformació que els ha de limitar el nivell d'influència i de poder que han assolit fins ara. Per posar només un exemple, resulta evident que no es pot deixar en exclusiva a les organitzacions polítiques la iniciativa i la definició de la reforma de la llei electoral, perquè els majoritaris sempre acaben valorant els canvis com un risc excessiu quan fan la valoració de possibles guanys i pèrdues.
Algú ha estat interessat a propagar la idea simplificada que la situació actual té una causa única i per això encara esperem la solució màgica, en forma de rescat o d'eurobons, que actuï de forma miraculosa com una solució immediata de tots els nostres mals. Encara hi ha molta gent que pensa quan tornaran a ser les coses com abans i massa poca que s'ocupi de definir com ha de ser el temps que ha de venir i de crear les condicions per evitar que es repeteixin les mateixes errades.
