Prandelli i l'amor

Feia dies que volia parlar de Cesare Prandelli i de l'amor. I aprofito la columna d'avui, quan vostès ja sabran si la selecció que ell dirigeix ha guanyat o no el partit de semifinals. Quan escric, ara, no ho sé, i, de fet, m'és igual, perquè no els volia pas parlar de futbol sinó de l'amor i de Cesare Prandelli. Aquest home, elegant, clenxinat, ha canviat en part la tradicional filosofia del joc italià. Conscient de les limitacions del seu equip, però també de les possibilitats de competir amb alegria, ha optat per un joc que rebutja el tancament obsessiu, ara tan de moda, i que s'entreté amb el contacte amb la pilota. Hi podríem trobar connexions soterrades, en aquesta nova Itàlia, de la mà del mateix Prandelli i del gran Pirlo, arrelats a la regió de Brescia, allà on també va jugar Pep Guardiola. Bé, però no parlem de futbol. O sí, perquè costa molt de trobar en el futbol que avui contemplem històries com la de Prandelli.

Abans del gran sotrac, ja era dramàtica. Orfe de pare amb pocs anys, va jugar (i guanyar) la seva única copa d'Europa amb la Juventus el dia de la tragèdia de Heysel, on van morir, aixafats, tants italians. Més tard, es va lesionar, va deixar els terrenys de joc i va patir un càncer. I, aleshores, després d'unes quantes experiències menors com a entrenador, va signar per un dels grans, la Roma. Hi va durar tres mesos. Va plegar de treballar (al cim de la seva carrera) quan va saber –el sotrac– que la seva dona, Manuela, tenia un tumor.

Al cap d'uns anys, la dona va morir. I Prandelli es va sincerar. Va explicar com s'havien conegut (“tornava de jugar un partit i tenia ganes de menjar xocolata desfeta; ella era allà, amb una amiga, ens vam mirar i ja no ens vam separar més”) i com havia estat el procés de la malaltia. Va reivindicar la “fisicitat” de l'amor, la necessitat de no avergonyir-se de la passió, i, quan li van preguntar com estava ell va contestar: “Estic.” Refent aquell inexhaurible poema de Ferrater, Posseït, va dir que “quan has estimat tant una persona, ella roman dintre teu, viva, fins que et mors”. En aquesta Eurocopa ha lluitat pels valors i en contra de l'estupidesa i l'exasperació. I ens ha deixat un haikú memorable: “Porto a dins les seves últimes paraules. Però no les puc dir. Desapareixerien.”