Prestació i contraprestació

Com sempre sol passar amb els parts difícils, vénen a altes hores de la matinada, i a Brussel·les, aquest cap de setmana a les quatre de la matinada, la Comissió Europea ha parit una part del que podria ser un nou camí per a la zona euro. Mario Monti ja havia avisat: no sortiré de la reunió fins que no hi hagi una solució, i realment la capacitat d'aguantar que ha demostrat ha estat l'ingredient de l'èxit. Monti, com a excomissari europeu, sap què és negociar, té una manera de ser propera a la diplomàcia vaticana: capacitat, intel·ligència, domina l'anglès i el francès perfectament i entén l'espanyol, i una finezza que sap utilitzar perfectament en els moments clau.

El temps passat a les entranyes de la maquinària de la UE li ha donat un coneixement profund de les tàctiques i les estratègies negociadores. Només pensar com hauria estat aquesta reunió-negociació amb Silvio Berlusconi fa tremolar. A banda que el mateix Monti és un home proposat per Angela Merkel i Nicolas Sarkozy per posar ordre en la disbauxa que era el govern de Berlusconi, i això també és un plus afegit, perquè la cancellera alemanya no podia permetre que el seu elegit fracassés en aquesta cimera europea. Sigui com sigui per primera vegada en molt de temps, una conjunció de factors ens ha portat a virar una mica el camí traçat pels virtuosos del nord i s'han posat a la pell dels patidors del sud. Entre totes aquestes conjuncions, una de no menys important és que el president francès, François Hollande, ha vist com són els números del seu país i de la seva banca, i en un acte de realisme s'ha afegit al clam d'Itàlia i d'Espanya.

A mi no m'agraden els titulars de la premsa que qualifiquen els resultats d'aquest Consell Europeu com si fos un partit de futbol, amb guanyadors i perdedors, perquè ens demostren un fet que hi és però que hem de combatre, que només ens importa la Unió Europea si en guanyem els socis. Com si fos una Eurocopa. I jo penso que ens ho hem de mirar com una passa endavant cap a un camí de més integració i, per tant, més Europa, i difícilment podem anar junts si l'única obsessió és guanyar l'altre perquè ens pagui els nostres pecats. Per poc atents que estiguem, veurem que alguns missatges que s'han donat són molt semblants als que dóna el president d'Extremadura sobre el pacte fiscal de Catalunya. I aquests comportaments que coneixem tan bé porten on ens ha indicat el CEO i que s'ha fet públic aquesta setmana, que ja més d'un 51% votaria la independència; és a dir, segons quins comportaments alimenten els efectes que els mateixos autors critiquen. Tampoc és moment de cantar victòria, perquè encara no coneixem la lletra petita, i tornant amb el símil català, coneixem prou bé que sovint hem pensat que havíem arribat a un acord formidable, però una vegada s'ha escrit la lletra petita hem vist que era un miratge. Sincerament, en aquests moments i coneixent la nostra història, tinc més confiança en la lleialtat europea.

Dit això, que ningú pensi que a partir d'ara tot serà diferent; no. Hi haurà exigències de control del dèficit, com també n'hi hauria sense l'acord. I voler atribuir ara les reformes i l'estalvi de despesa que s'ha de fer per quadrar els comptes al rescat em sembla un greu error. El que sí que hi haurà és un seguiment més estricte de l'aplicació de les reformes, perquè una característica del sud és fer grans titulars sense lletra petita, i una clàusula bàsica és la lleialtat. Que assumeixin competències de control pròpies del Banc d'Espanya, per exemple, vist el que s'ha vist, més aviat m'alegra. I si són els que han de gestionar el salvament dels bancs dolents o el seu desmembrament, també. Ara m'estimo més un Monti (tècnic) que un Berlusconi (polític).