El Ter, com sempre

Fa anys, quan el riu Ter era una claveguera a cel obert, vaig tenir un desig. Vaig pensar que algun dia, aquell riu on, de petits, anàvem a banyar-nos amb la família i els amics, recuperaria la vida que el progrés mal entès i desaforat li havia manllevat. I que tornaríem a banyar-nos en les seves aigües netes, per exemple, allà prop de la resclosa de Torroella, on recordo una petita platja de sorra. Han passat els anys i, tot i que les aigües del Ter ara arriben prou netes al seu tram final, encara no hem pogut complir el nostre desig perquè hi ha un petit problema: el cabal sovint és tan ridícul que més que un riu, allò sembla un rierol. Els pantans de Sau i Susqueda i l'aigua que s'hi emmagatzema per abastir l'àrea metropolitana de Barcelona són els responsables d'una situació que s'agreuja perquè tot sovint no es compleix el cabal mínim que marca la llei. Una situació que la privatització de la societat Aigües Ter Llobregat podria agreujar i perpetuar. Les comarques gironines i tota la zona del Baix Ter fa anys que accepta sense problemes la solidaritat hidrogràfica amb la resta del país. Però una cosa és ser responsable i l'altra, permetre que el teu patrimoni natural es degradi dia sí, dia també.