Galeusca-Història
Si no fos per la persistent anormalitat política, que suposo que s'acabarà aviat, el País Basc ha canviat com un mitjó. Diumenge passat, per exemple, vaig veure una noia embolcallada amb la bandera rojigualda que es dirigia tranquil·lament cap a la zona de Siete Calles, el barri vell de Bilbao, on abans hauria estat una temeritat disfressar-se així. El tomb en la política basca és realment de vertigen, tant com el canvi que ha experimentat la ciutat en les dues últimes dècades.
Abandoibarra és avui una de les zones més fotografiades de la ciutat. Sempre trobes algú que, càmera en mà, retrata el principal estendard del nou Bilbao: l'alta i vidriada Torre Iberdrola, que s'alça enmig del parc Campo de los Ingleses, dissenyat per Diana Balmori. Certament, després de fer diverses propostes i modificacions al projecte del 1993 que va guanyar el concurs internacional d'idees que es va convocar per convertir el que era encara una cèntrica zona portuària en parcs, passejos, comerços, habitatges i oficines, l'arquitecte argentí César Pelli va dissenyar el que avui es pot veure acabat: un gratacel de 165 metres i 41 plantes dissenyat per ell mateix (l'esmentada Torre Iberdrola), els edificis residencials a la plaça Euskadi (Ferrater, Aguinaga, Peña Ganchegui, Portela i Robert Krier), i vorejant el parc Doña Casilda on també s'aixeca l'Hotel Melià (Ricardo Legorreta), el centre comercial Zubiarte (Robert Stern) al costat nord del pont de Deusto i al sud el paranimf de la UPV (Alvaro Siza) i la biblioteca de la Universitat de Deusto (Rafael Moneo). En cada un dels extrems d'Abandoibarra hi ha les dues altres grans fites arquitectòniques de Bilbao: el museu Guggenheim (Frank O. Ghery, 1997) i el palau Euskalduna (Federico Soriano i Dolores Palacios, 1999). Un paratge deliciós, que segons com recorda una mica la transformació urbanística de la zona dels voltants de la Tate Modern de Londres. Aquesta intervenció urbana té noms i cognoms políticament parlant: l'actual primer tinent d'alcalde de Bilbao, Ibon Areso Mendiguren, que ho ha estat tot al capdavant dels que van idear el canvi espectacular de la capital basca. Bilbao és avui una ciutat on es pot viure en tots els sentits.
Em vaig traslladar a Bilbao diumenge passat per participar en el II Congrés Galeusca-Història, organitzat conjuntament pels departaments d'història contemporània de les universitats del País Basc, Santiago de Compostel·la i Barcelona i un bon nombre de grups de recerca universitaris de les tres universitats esmentades. L'ànima d'aquesta segona trobada ha estat, tanmateix, Joseba Agirreazkuenaga, catedràtic d'història contemporània i especialista en història biogràfica i parlamentària. La iniciativa va sorgir el 2008, arran d'un manifest d'una trentena llarga d'historiadors que reclamaven recuperar la vella iniciativa del 1923. El 2010 va tenir lloc el primer congrés a Barcelona, al Museu d'Història de Catalunya (MHC), sota els auspicis del Grup de Recerca Manuscrits (UAB), del Grup d'Estudis d'Història de la Cultura i dels Intel·lectuals (UB), de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana (CCEPC), del Centre d'Història Contemporània de Catalunya (CHCC), del Memorial Democràtic, de l'Institut Ramon Muntaner (IRMU) i del mateix Museu. Aleshores es va discutir sobre la construcció nacional i la repressió identitària i avui al web del MHC es poden descarregar les actes, perfectament editades (http://ves.cat/bgn4). El segon congrés s'ha estructurat, com és fàcil de veure al web www.galeuscahistoria.com, en tres grans blocs: 1. Assemblees representatives i parlaments (segles XVI-XXI): trajectòria i biografies de parlamentaris i personal de les institucions representatives. 2. Biografies intel·lectuals i microbiografies de personatges amb carisma i 3. Realitats transfrontereres de Galícia, Euskadi-Euskal Herria i Catalunya-Països Catalans. En fi, un programa interessantíssim que s'ha comprimit en tres dies a un ritme frenètic i que ha disposat de la presència de destacats historiadors. Entre els catalans: Jordi Casassas, Carles Santacana, Teresa Abelló, Ramon Arnabat, Giovanni Cattini, Enric Pujol, Agustí Alcoberro, Joaquim Albareda, Lluís Ferran Toledano, Òscar Jané i Frederic Barberà, als quals cal afegir els mallorquins Sebastià Serra, Rafel Puigserver, Antoni Marimon i Lourdes Melis, i el valencià Ferran Archilés.
L'acrònim Galeusca apareix per primera vegada al diari bilbaí Euskadi el maig del 1933, a partir d'una iniciativa del nucli nacionalista basc que dirigeix Telesforo de Monzón. L'ús combinat de les primeres síl·labes que designen els tres països –Galícia, Euskadi, Catalunya– és, de fet, molt posterior als contactes, la relació i la col·laboració entre els grups més inquiets d'aquestes nacions. En els primers moments, però, les relacions eren de caràcter bilateral –Catalunya i Euskadi o bé Catalunya i Galícia– i no tenien, per tant, la dimensió trinacional que caracteritza Galeusca i es produïen, fonamentalment, en l'àmbit cultural o més específicament literari. Hem de remuntar-nos a la segona meitat del segle XIX per trobar aquests contactes entre intel·lectuals dels diferents punts de la, diguem-ne, perifèria plurinacional peninsular, mitjançant conferències, correspondència o col·laboracions periodístiques en publicacions diverses, entre les quals despuntava la barcelonina La España Regional. Com explica molt bé Xosé Estévez en un bon article en què analitza la gènesi i l'evolució de Galeusca i que es pot trobar al web d'aquest segon congrés, aquesta plataforma intel·lectual i política va saber sintetitzar la rebel·lió de la perifèria, sempre tan mal tractada pel centralisme espanyol. A Bilbao es respira llibertat mentre el centralisme rebrota a Madrid. Tot torna.
