Reculada europea
Això de la Unió Europea és com una família mal avinguda que, quan es reuneixen, es veu d'una hora lluny a qui li van bé les coses, qui se'n surt com pot i qui està enfonsat en un pou; hi ha els qui de seguida fan un apart per parlar dels negocis que han fet i dels que tenen en perspectiva, i hi ha els qui es posen a parlar de futbol a crits i rivalitzen a lloar els mèrits dels seus respectius equips; hi ha les qui parlen de les coses que han comprat per demostrar el bon gust que tenen i hi ha les qui exposen les gangues que han trobat per exposar el seu esperit de sacrifici. Ja des del temps que el règim franquista intentava aproximar-se al mercat comú, per aquí baix la idea és què pot fer Europa per nosaltres, no pas què podem fer per Europa. I les subvencions i les oportunitats que la construcció europea ens ha deparat, les hem rebut amb l'altivesa continguda i mig ofesa amb què el parent pobre accepta un regal de l'oncle ric, com si al capdavall les meresquéssim o hi tinguéssim dret per naixement. Que no som europeus? Sí, però Europa no és la UE, de la mateixa manera que una família no és una empresa familiar, encara que en tingui una. Aquesta és la primera confusió en què hem caigut. La UE no és altra cosa que un seguit de pactes entre estats, firmats un per un i que si convé es poden cancel·lar també un per un. La segona confusió, induïda de tant parlar d'una constitució europea, va ser pensar que estàvem fundant els estats units d'Europa. Si el negoci no funciona, cada soci recollirà el que és seu i que cadascú s'espavili com pugui. Això pot estar passant. Sols en la mesura que l'interessi, i no pas per afecte, un estat poderós ajudarà un estat aliat, però no està obligat a ajudar-lo sempre, sobretot si veu que li presenta uns comptes mal fets, dilapida tot el que rep, no sap invertir, fa el ronsa a l'hora de treballar i no para de demanar com més va més. El joier Salvador Tous acaba d'afirmar que no es un bon moment per obrir negocis fora perquè “ser espanyol no és una bona carta de presentació”, i aquest té la imatge de ser “un país amb problemes”. Si algú pensa que això s'arregla guanyant partits de futbol, és que s'ha begut l'enteniment. A Espanya semblen creure que Europa sempre proveirà i si tot i així encara no s'hi arriba, per això hi ha els catalans. Aquesta idea de fons, tan estesa i transversal, aviat començarà a fallar, tant per dalt com per baix.
