Estampes

Fa més de vint anys, el senyor Joa­quim Pla Dal­mau em va rega­lar un exem­plar del seu lli­bre Estam­pes de Girona. Va ser un pri­vi­legi tenir-lo i és una sort, atesa la meva escassa capa­ci­tat de con­ser­var els objec­tes, que encara sigui a casa. L'any 1949, d'aquesta col·lecció de linòleums gra­vats (o lino­gra­vats) només se'n van edi­tar 250 peces. És a dir, són una joia. Recordo que les “estam­pes” que jo tinc ana­ven adreçades a una altra per­sona i que Joa­quim Pla m'ho va fer notar, amb la indi­cació que estava segur que, per a mi, no seria cap incon­ve­ni­ent com­par­tir la dedi­catòria. No ho va ser i, de tant en tant, en home­natge a la seva figura i als dibui­xos deli­ci­o­sos que va fer, me les torno a mirar. For­men part d'una llarga tra­dició cata­lana d'auques popu­lars i de gra­vats que reflec­tei­xen la vida quo­ti­di­ana, amb arrels que se'n van fins al segle XIX i que també recu­llen la ico­no­gra­fia esti­lit­zada del nou­cen­tisme. I, a més, ate­nint-nos a la data de publi­cació, són un exem­ple de com el català (que, en aquest cas, acom­pa­nyava l'aco­lo­ri­ment d'una Girona pro­vin­ci­ana, tran­quil·la, fes­tiva, catòlica i repo­sada) treia el cap enmig del marasme cul­tu­ral de l'època.

Una de les inten­ci­ons de Joa­quim Pla, dibui­xant, edi­tor, home lúdic, músic, gra­va­dor, ele­gant i culte, era dei­xar tes­ti­moni “d'una pila de coses que jo encara he tin­gut la sort de viure i que tinc por que no ho vis­quin, en plena inten­si­tat, les gene­ra­ci­ons que ens seguei­xen”, deia. Malau­ra­da­ment (o no: res no és etern), el temps ha esbor­rat mol­tes d'aque­lles estam­pes giro­ni­nes: ofi­cis, tra­di­ci­ons, lleu­res, ale­gries dis­cre­tes i humils tragèdies. Jo hi vaig créixer, amb aquest lli­bre (el meu pare també en tenia un exem­plar), i les seves for­mes, el seu espe­rit, l'atmos­fera que des­pre­nien els per­fils dels homes i les dones, dels nens i els avis, que for­men part d'aquesta tipo­lo­gia giro­nina em van acom­pa­nyar i, segu­ra­ment, van des­criure per a mi no només una geo­gra­fia humana sinó un deter­mi­nat espai estètic.

No en parlo perquè sí o per ense­nyar un tre­sor i després ama­gar-lo. En parlo perquè l'Ajun­ta­ment de Girona n'ha edi­tat una repro­ducció fidel que ens ajuda a enten­dre com vivien o morien els nos­tres avis. Nosal­tres matei­xos, no fa tant de temps. Arque­o­lo­gia sen­ti­men­tal.