naps i cops
Sexe animal
Cada inici de primavera una companya del diari rep una nota de premsa de l'Aquàrium de Barcelona sobre les sèpies que hi viuen. Es veu que amb el primer crit primaveral les sèpies “comencen el seu procés de festeig” a través del qual “arriben fins i tot a morir de pur esgotament” després d'una “desenfrenada carrera de reproducció”. I nosaltres cada primavera riem una mica amb la fastuosa prosa que farceix “l'espectacle” passional de les sèpies.
Alguns sectors del periodisme –diguem-ho així– defensen que els temes dels animalons fan molta gràcia. Fa l'efecte que busquem una desfogada simpàtica, una admiració juganera davant determinades fites animals inabastables per al gènere humà. Segons com, serveixen per sorprendre'ns, per riure com nens petits davant el “teta, caca, cul”, o per pensar que tots som naturalesa animal o en conservem algun pòsit. Jo què sé. Cadascú s'anima a buscar-hi els seus correlats objectius. Recentment hi ha hagut el fenomen dels dragons de Komodo, venuts com l'atracció estrella del zoo de Barcelona. De les estrelles càndides, a l'estil dels elefants emblemàtics o del Floquet de Neu, hem passat a unes bèsties fastigoses més pròpies de Jurassic Park, de la ciència-ficció. Potser això també és un mirall de les giragonses d'un cert imaginari col·lectiu: més abonat a la cosa brutal, més tendent a la irrealitat i l'evasió que no pas a la proximitat domèstica, d'arran de terra.
El sexe ha tornat amb les tortugues: primer, dues tortugues que van quedar fossilitzades mentre copulaven. 47 milions d'anys enganxats. I després, una història més trista encara, la del “solitari George”, l'última tortuga de la seva espècie que ha mort de vell, a les Illes Galápagos. No sabem com es bastava en les contingències sexuals. L'exemple ja té menys gràcia. Aquí ens adonem que el correlat sols s'embala fins a un punt, fins a una certa frivolitat que ens permeti passar de puntetes sobre una altra naturalesa. També compartida.
