Vosaltres sou rics?
En el diari d'avui, la periodista Mireia Rourera entrevista Francesc Xavier Grau, rector de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i també president dels rectors catalans, per tractar el polèmic cas de les taxes universitàries.
Més enllà dels interessants arguments tècnics sobre la qüestió, el senyor Grau fa una apreciació de caràcter més personal que ajuda molt a situar el problema i a acostar-lo al sentiment de molts lectors i lectores que són pares d'estudiants. Sosté Grau: “Tinc la sensació que a molta gent que som de classe mitjana, entre la qual m'hi incloc, ens tracten de rics. Jo no tinc sentiment de ser ric però sempre estic a la banda alta i haig de pagar per tot.” Ser tractats de rics. Ampliant el focus més enllà de la universitat, constatem que aquesta crisi està modificant dràsticament algunes percepcions. Fins fa poc, un ric era algú que tenia molts diners. En els nostres dies, almenys per a l'Estat un ric és qualsevol que té feina o negoci amb ingressos estables. El sistema públic se sosté sobre la base de la contribució d'aquesta presumpta riquesa. Per sota, hi ha qui no té ni feina, ni patrimoni. Cada cop més. Per dalt hi ha els que tenen molts diners. Els rics de debò, prou rics per evadir-se de les molèsties del fisc. El nostre model social fa anys que es manté en una situació de relativa estabilitat perquè entre els de sota i els de dalt hi ha un gruix social que amorteix (en alguns casos, certament, dissimula) les desigualtats. L'opressió que suporta aquest coixí social va pel camí de fer esclatar les costures i situar cara a cara, novament, els de dalt i els de baix. Un risc que pot sortir massa car.
