Anàlisi
I depèn de nosaltres?
Pretendre fer aflorar l'orgull davant els altres, em sembla d'inconscient
Paul Krugman, que reconec que no és pas el meu economista de referència, ha escrit una cosa que em sembla una gran veritat; diu més o menys així: el problema d'Espanya és que ja no depèn d'ella mateixa. I ja sé que a molta gent li dol acceptar la realitat, i fins i tot la nega, però des de fa uns anys Espanya depèn dels mercats, de la prima de risc, i de les iniciatives que puguin prendre els socis de la zona euro. Ho hem vist aquesta mateixa setmana, amb quina facilitat es pot passar d'un bri d'esperança a la desconfiança, sense que nosaltres hàgim fet res; simplement com a resposta al que han dit els altres de nosaltres. Seria molt important que tothom sabés i valorés justament les forces pròpies i les febleses, abans de fer segons quines declaracions o segons quines propostes. Pretendre fer aflorar l'orgull davant els altres en aquesta situació, em sembla d'inconscient i de fantasiós. Estem tremendament endeutats, i els que ens han portat aquí també ens han portat a aquesta situació de dependència. És molt fàcil culpar els altres de les nostres desgràcies, i ara per ara els del nord són un boc expiatori perfecte, però mentre fem això no ens mirem i no exigim que els d'aquí facin les coses que s'han de fer atesa la situació d'excepcionalitat que tenim.
Krugman, quan va dir allò d'Espanya, no pensava en Catalunya, però hi podia haver pensat igualment. El nostre grau d'endeutament també és en un nivell que fa dubtar que es pugui pagar si no fem un canvi de rasant importantíssim, que ara com ara no és previsible a curt termini. Però el que no podem fer és quedar-nos a mitges i fer justet el que és imprescindible. Ens passegem pel món demostrant que hem estat els primers a fer retallades, algunes doloroses, i totalment necessàries, però la realitat és tossuda com els mercats, i encara ens diuen que no hem fet prou. Que no anem bé. Que no hem posat a ratlla la despesa i, per tant, hem de fer més. És cert que les deslleialtats institucionals del govern espanyol i transferència del dèficit perjudiquen molt la nostra situació financera, però com no sembla que hi hagi voluntat d'esmena a Madrid el seny ens diu que aquí hem de fer els nostres deures. A Catalunya paguem 1.000 milions d'euros a l'any en interessos, i el total del deute passa dels 42.000 milions d'euros; això ens fa molt dependents i molt febles. Aquesta setmana el govern ha hagut de fer un crèdit a La Caixa de 500 milions d'euros per poder pagar les nòmines.
Depèn de nosaltres repensar el nostre país (Catalunya) i ara per ara, i malgrat el temps transcorregut, encara no ho hem fet. Mantenim la mateixa estructura insostenible. Aquest procés de modernització i d'eficiència imprescindible també l'hauríem de fer si fóssim un país independent. Deia el president Mas en el seu discurs d'investidura: “Haurem de fer més amb menys.” Doncs sí, ara per ara qualsevol empresa, qualsevol institució i qualsevol país, o és fidel a aquesta màxima i la implanta de veritat, o aviat serà marginal.
Tot allò que no aporta, detreu. I moralment quan s'han demanat tants sacrificis a la societat, i aquesta els ha entès, requereix també una aposta valenta de voler canviar, modernitzar, aprimar i suprimir tots els focus de despesa prescindibles. I encara ens falta fer aquest pas tot i el temps transcorregut. El govern de la Generalitat ha fet esforços d'eficiència en certs sectors clau com ara l'ensenyament, la salut i la dependència; ara toca repensar el model d'administració mirant-la com el que som, un país que gasta més del que ingressa.
Imaginem-nos que avui haguéssim de repensar un país de soca-rel i l'haguéssim d'organitzar en funció dels ingressos que tenim; segur que el resultat seria molt diferent del que som. I depèn només de nosaltres.