El silenci dels llibres

Pas­sejo en silenci entre milers de lli­bres. Dese­nes de capses de cartró escam­pa­des per tota la masia, mos­tren els títols dels volums per­fec­ta­ment desats. Fora de les llei­xes, els lli­bres evo­quen, com diria Wal­ter Ben­ja­min, una atmos­fera “més aviat tensa” alli­be­rats de l'ordre estricte que amaga cada bibli­o­teca; l'escena té lloc a Sant Celoni, a l'abric d'un Mont­seny nevat, a la casa de la meva amiga, musicòloga eru­dita, Mònica Ven­tura. Sabia que estava de tras­llat i, en con­seqüència, no me'n vaig estar d'ofe­rir-li un cop de mà. Ales­ho­res, però, jo igno­rava la implícita relació que hi ha entre l'objecte i el seu destí: la pres­tat­ge­ria.

En l'ordre del caos, fora de con­text, els lli­bres sem­blen des­val­guts. En plena època de l'e-book em pre­gunto quin serà l'ave­nir del negre sobre blanc. Parlo de l'olor de tinta. D'unes pàgines esgro­gueïdes amb els mar­ges plens de notes manus­cri­tes –la sig­na­tura del lec­tor–. O d'un fet gens banal com la relació del lec­tor amb l'obra. En un e-book hi tenen cabuda fins a 10.000 volums... Parlo –i retorno a Ben­ja­min– d'una “passió anacrònica” en pro­ba­ble vies d'extinció.

No puc evi­tar rela­ci­o­nar l'ine­vi­ta­ble declivi de les huma­ni­tats amb una pos­si­ble des­a­pa­rició del lli­bre clàssic. En El silenci dels lli­bres Stei­ner indica les dues con­di­ci­ons indis­pen­sa­bles per a la lec­tura de caràcter huma­nista: el temps i el silenci. Pel que fa a la pri­mera con­dició, sem­pre he pen­sat que el temps no passa: es viu. Una idea dia­me­tral­ment con­tra­po­sada a la noció de pressa, expressió vital d'una època con­vulsa. Irònica­ment en la lec­tura la noció de temps es perd. Tot, però, vol el seu espai i un silenci –la segona con­dició– que a hores d'ara s'ha con­ver­tit en un autèntic luxe.

Medito en tot això envol­tat de lli­bres. En una de les capses hi sobre­surt un petit volum de color blau, titu­lat Què és la il·lus­tració?. L'obro per la pri­mera plana i men­tal­ment lle­geixo: “Sapere aude! Tin­gues coratge de ser­vir-te del teu propi ente­ni­ment.” I a la dar­rera pàgina: “És avan­tatjós de trac­tar l'ésser humà, perquè és més que una màquina, d'acord amb la seva dig­ni­tat.” Allò que ens alli­bera és el saber. Penso en Merkel escla­fant sense pie­tat el bres­sol d'Europa: Grècia. El temps és or, els deu­tes a la banca també fan per­dre la noció del temps i la dig­ni­tat als homes.

Al men­ja­dor hi trobo, arra­co­na­des, un parell de capses amb lli­bres d'autors ame­ri­cans del segle XIX. Ben endreçats, els lloms reve­len els noms de Whit­man, Emer­son o Tho­reau; d'aquest dar­rer escu­llo, gens inno­cent­ment, una edició en rústica de Wal­den. “El que un home pensa d'ell mateix és el que deter­mina, o més aviat indica, el seu destí.” Recordo bé quan vaig tro­bar aquesta obra fona­men­tal de la lite­ra­tura ame­ri­cana –una edició en anglès de segona mà– tot pas­se­jant un diu­menge al matí pels Encants de Sant Antoni. Des­car­re­gar la dar­rera nove­tat al disc dur del teu ordi­na­dor o bé des­co­brir, tot fulle­jant-lo, un lli­bre; heus aquí el dilema.

El lli­bre pos­se­eix un tret que resulta con­subs­tan­cial a l'ori­gen del text: con­tra­diu la sageta del temps, en tant que la seva lec­tura ens per­met viat­jar a un pas­sat, ja sigui imme­diat o bé remot. La seva auto­ri­tat, però, no només rau en el text, ans també en la capa­ci­tat del lec­tor d'inter­pre­tar; això és, cop­sar el seu sig­ni­fi­cat com es copsa el sen­tit d'una llei. Aquest és el seu poder. De com la des­a­pa­rició física del lli­bre con­di­ci­o­narà els nos­tres hàbits de lec­tura ho ignoro. I tan­ma­teix, goso afir­mar que la capa­ci­tat de l'home d'auto­de­ter­mi­nar-se se'n res­sen­tirà. Mai cap cir­cuit inte­grat subs­ti­tuirà la màgica del lli­bre. Escam­pa­des, dese­nes de capses de cartró amb milers d'obres m'ho con­fir­men.