LA GALERIA
Aigües tèrboles
Després de la nefasta gestió de l'exconseller Francesc Baltasar al capdavant de Medi Ambient, principalment durant la crisi de la sequera, em pensava que les coses ja no podrien anar pitjor, però estava ben equivocat. Els nous responsables del departament preparen la privatització de les aigües Ter-Llobregat, que reportarà un bon feix de milions d'euros a les arques de la Generalitat però deixarà el nostre pobre Ter ben eixut. Potser tornarà la guerra de l'aigua que es va iniciar amb la publicació del decret del mes de novembre del 1958, posteriorment convertit en llei, segons el qual s'establia una derivació de 12 m³/segon (posteriorment foren 8 m³) per a les necessitats de Barcelona i la seva àrea d'influència, un altre m³ per assegurar el cabal del Ter al pas per Girona, i, finalment, la quantitat de 3 m³/segon havia d'anar aigües avall del Pasteral. Segons ens recorda Narcís-Jordi Aragó en el seu llibre Girona ara i sempre, la pretensió de Barcelona per arreplegar aigua del Ter ja ve de lluny, tant com l'any 1865, en què uns veïns de la ciutat comtal varen demanar autorització per extreure 1 m³/segon i derivar-lo cap a Barcelona des de Sant Quirze de Colera. Tot i que ni aquest intent ni els altres que posteriorment se succeïren no varen reeixir, el fet és que la demanda de l'aigua va continuar amb més o menys intensitat fins a l'arribada del decret franquista del 1958. Val a dir que als anys seixanta, en plena dictadura, institucions franquistes com l'Ajuntament, la Diputació o la Cambra de Comerç, junt amb particulars i nombrosos regants, feren sentir la seva veu discrepant pel que consideraven un gravíssim atemptat que posava en perill el futur dels conreus del Baix Ter. El general Vigón, aleshores ministre d'Obres Públiques, va prometre solemnement que es podrien regar fins a 50.000 hectàrees. Deu anys després de la promesa no n'hi havia ni una i avui, 50 anys després, el nombre supera poc més de les quatre mil. De fet, és evident que Barcelona sempre ha tingut els seus 8 m³/segon de l'aigua del Ter i en èpoques de sequera la desviació s'ha fet a costa de sacrificar una part dels 3 m³ que per llei li correspondria al cabal del riu fins a la seva desembocadura al mar. Però, és clar, com diu en Peret, Barcelona és poderosa i tot s'hi val. Ara el govern dels millors privatitzarà l'aigua, però com que el greuge no ve de Madrid segur que CiU no protestarà i preferirà continuar desviant l'atenció del personal cap a les identitats i les seves misèries.