El que queda del CAC
El mes de juny ha culminat el que podríem considerar el procés de refundació del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) promogut pel govern de CiU. Amb la renúncia de l'anterior president del CAC, el periodista Ramon Font, i la finalització del mandat de tres consellers, es posava en marxa la reforma: el Parlament nomenava el nou president i un vocal en les persones, respectivament, de Roger Loppacher, alt càrrec de CiU, i de Daniel Sirera, expresident del PPC. D'onze membres –un nombre que assegurava una àmplia representació de l'arc parlamentari–, ara el CAC ha quedat reduït a sis, amb distribució de quotes entre CiU, PSC i PPC.
L'acord de reducció del nou CAC passà per dues fases. La primera proposta del govern, amb l'excusa de la crisi, era de cinc membres (tres de CiU i dos de PSC). Però el pacte de CiU amb els populars obligà a ampliar-ne el nombre a sis per incloure-hi un vocal del PPC. L'acord significava deixar-ne fora formacions històriques com ERC i ICV, a part d'atorgar un major pes al PPC, l'únic partit que havia votat en contra de la llei de l'audiovisual del 2005.
L'exclusió de la representació de les forces minoritàries catalanistes i d'esquerres en el CAC –que té el seu correlat en el consell d'administració de la CCMA reformada— no té precedents, i representa un cop baix al que havia estat la tradició de presència de les formacions del catalanisme en les institucions de país.
La partidització del CAC ha anat en augment des que va assumir plenes competències com a autoritat independent de l'audiovisual català a partir de la llei del 2000. Governs, partits, grups mediàtics i professionals amb poder es resistien a acceptar directrius, dictàmens, concessions de llicències, sancions o informes, d'un organisme independent en matèries que fins llavors havien considerat privatives o subjectes a negociacions més o menys secretes entre interlocutors. El CAC garantia transparència i independència, dues virtuts més aviat desconegudes entre aquells interlocutors.
D'altra banda, els polítics i operadors espanyols, per als quals Catalunya és bàsicament també en l'audiovisual una unitat de mercat (si no de destí), no podien veure sense angúnia la constitució d'un “territori CAC” amb competències gairebé sobiranes. Les campanyes anti-CAC orquestrades periòdicament per la premsa conservadora espanyola il·lustren per què Espanya continua sent un dels únics estats d'Europa sense autoritat independent (malgrat la llei espanyola del 2010!).
Tornem als partits catalans majoritaris, que tot i proclamar la independència teòrica del CAC, en realitat han practicat una progressiva partidització de la institució: han aplicat quotes arreu, des de la designació de president i vocals a la selecció de personal tècnic o administratiu. El nou CAC, amb sis polítics de partit i cap professional o intel·lectual coneixedor del sector, queda lluny del desideràtum de la llei del 2000 que exigia “experiència professional” i “garanties plenes d'independència”. La crisi podia obligar a una àmplia retallada, però calia canviar de model? No sorprèn que se sentin veus furibundes reclamant de tancar el CAC... I no obstant, en aquesta era d'emergència de nous actors i de nous media en el sector de la hipercomunicació, es fa més necessària que mai la presència d'una autoritat no viciada, independent i transparent. Com la que s'esperava del CAC.
La política catalana de comunicació havia aconseguit de delimitar un “territori CAC” on poder fer prevaldre uns valors fonamentals de l'audiovisual al servei del país, de la llengua i la cultura, del pluralisme i de les llibertats. La nova societat catalana d'avui, que ja es manifesta majoritàriament per l'estat propi, no pot permetre's el luxe de perdre referents de país com aquesta autoritat de la comunicació audiovisual, tan laboriosament modelada durant quinze anys.
