Qui mana és Espanya

Enric Millo té el perfil perfecte d'aquesta mena de polítics, que n'hi ha força i de tots colors, que han fet de la política la seva professió. Són gent amb una gran liquiditat ideològica i de principis, que, tal com em va dir una altra figura política que havia passat per CDC, ERC i el PSC, quan li vaig preguntar si això no li suposava cap contradicció, em va dir que no: “Jo sempre he estat allà mateix, són els altres que canvien.” Com que Catalunya és una nació petita i tots ens coneixem –i, si parlem de Girona, encara més–, hi ha una llista important de persones que han fet de la política la seva professió i, per mantenir el sou, no els importa trencar, si mai l'han tinguda, la fidelitat ideològica. Millo va deixar UDC i es va passar al PP, en veure que els primers no el volien tornar a posar a les llistes de diputats. És clar que, amb aquesta coherència ideològica tan feble, ha de fer mèrits amb els que tenen a les mans el seu destí polític i professional, per no desencantar-los. És per això que les seves intervencions tenen la radicalitat del nou convers. En aquest sentit, tot i que el seu histrionisme em resulta excessiu, l'espanyolisme exacerbat d'Alícia Sánchez Camacho em sembla molt més honest. Ella mai no ha enganyat, ni enganya. No ens enganya perquè ja sabem que mai podrem esperar el seu ajut pel Pacte fiscal. Ella defensa els governs d'Espanya i, a més, un govern que, ara sense cap mena de complex, ha iniciat el que havia previst i que el ministre De Guindos ja va advertir: “Aprofitarem la crisi per recentralitzar Espanya.” És la quota part del quintacolumnisme amb què hem de conviure els catalans. Jo sempre he defensat que el cop d'estat del 23-F va triomfar més del que molts pensen i la pena és que la memòria col·lectiva és molt curta i sovint no relacionem gaire bé les causes amb els efectes. Pocs dies després d'aquest episodi vergonyant, el rei, va convocar tots els partits polítics menys els nacionalistes i d'allà en va sortir la LOAPA, el primer efecte que hem d'atribuir a Antonio Tejero Molina. I, si ho recordem bé, veurem que ràpidament el PP i el PSOE, van pactar aquesta llei i la van defensar i la van votar. A Catalunya, com no podia ser d'una altra manera, el PP i el PSC-PSOE en van ser uns grans defensors, tot i ser un atac directe contra les autonomies, però, per ells, Espanya era el primer. Aquí he d'esmentar l'excepció d'un honorable senador que, aguantant tota mena de pressions, va trencar la disciplina de partit i va votar que no. Em refereixo al saltenc Salvador Sunyer i Aymeric.

La reunió del pacte fiscal d'aquesta setmana ha tornat a deixar clar que, per més que s'esforci el govern, si no rebaixa aspiracions i en fa una mena de pacte descafeïnat, el grup de la LOAPA, el PP i el PSC-PSOE, en quedaran el marge. De fet, la cap de llista per Catalunya que va presentar el PSC-PSOE, ho va deixar ben clar a la campanya electoral: “Combatré amb dents i ungles un pacte fiscal.” A la roda de premsa posterior a la reunió del Parlament, només una espurna consoladora la va oferir el representant d'ERC Oriol Jonqueras, amb el seu discurs clar i que mostrava una fermesa esperançadora.

El grup de la LOAPA intentarà justificar la seva sortida del consens en el fet que no hi ha hagut prou voluntat, com si la nostra situació d'avui i el tracte vexatori, prepotent i fatxenda que rebem del govern espanyol i certs dirigents d'algunes autonomies fos un estil respectuós! Durant aquests més de 30 anys de democràcia, sovint la prudència catalana en ha fet traïdors i no hem de tornar a caure en aquest parany. I, com que és clar que qui mana és Espanya, quan presentem el pacte fiscal, només ells tenen la possibilitat de fer per Espanya una Catalunya no dependent o una Catalunya independent.