Opinió

Trum lailà

Des de temps de la Maria Castanya el contraban ha existit i té una certa acceptació entre la gent corrent. I, si ha existit el contraban, han existit els contrabandistes, que se suposa que també reben el benefici de la vista grossa de la societat. Fins i tot, en el nostre país, que va escàs d'episodis nacionals, els contrabandistes han gaudit d'una certa mitologia, com els bandolers, que els ha convertit en mig herois. És ben coneguda la lletra de la Cançó dels contrabandistes, que comença dient: “Quina cançó cantarem / que tots la sapiguem? / La dels contrabandistes. / A Banyuls varen anar / de tabac a carregar / tota una companyia.” Justament, són contrabandistes de tabac. Perquè el tabac, via impostos, és un dels elements que els governants fan servir per empobrir el poble. Així, una manera d'anar contra els governants (contra els governants de debò, els que tenen el poder de fixar i recaptar els impostos) és, per exemple, fer-se contrabandista de tabac i redistribuir els derivats de la Nicotiana a un preu més ajustat.

I si a la càrrega èpica del contrabandista-bandoler hi afegim la càrrega mística de la frontera andorrana, llavors el tema està servit. Encara bona part de la població catalana actual és filla (o protagonista) de generacions i generacions de petits contrabandistes. A Andorra, les famílies respectables hi anaven a proveir-se de formatges i destil·lats (entre altres objectes més o menys valuosos que cadascú pot recordar). Unes provisions que es camuflaven amb més o menys traça entre l'equipatge i, després, la fortuna del si t'aturaven o no t'aturaven decidia l'èxit de la maniobra.

Som un país de contrabandistes. Petits contrabandistes, però contrabandistes. Amb Andorra; en la frontera franco-espanyola que ens obligava al contraban interior (Barcelona-Perpinyà) de llibres i cintes; a ultramar; o en territori de moros i cristians.

Som així, no tenim estat i plantem cara a la situació fent contraban o amb el “No vull pagar” en els peatges.

I també som un país amb tendència a tenir consellers tancats a la presó. No consellers de consells d'administració, sinó consellers del govern de la Generalitat. Va succeir diverses vegades en la dècada dels trenta del segle passat, i aquest XXI almenys ja han passat per la presó Alavedra, Folchi i Ausàs (consellers amb Pujol, Tarradellas i Montilla). Altres països, en comptes de presumptes contrabandistes i presidiaris, tenen ducs de Palma, gent indiscutiblement allunyada del delicte i la reixa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.