De la resistència a l'optimisme

Sent fora del país, vaig veure en una televisió estrangera unes imatges sobre la nostra festa nacional. Hi apareixien uns joves encaputxats, tot cremant una bandera espanyola amb el puny alçat, enmig dels aplaudiments i visques de les persones que els envoltaven. D'entrada, la imatge em produí un impacte negatiu que em va fer pensar, a l'instant, en l'Irlanda del Nord o el País Basc dels moments més durs. Es tracta d'una imatge associada a conflicte, que en cap cas pot tenir la més mínima complicitat internacional, ni guanyar-se simpaties per a la causa nacional, enlloc, ni dins ni fora del país. Més aviat espanta, crea rebuig, allunya, perquè no és amable sinó tot el contrari. En realitat, marginalitza la idea que se suposa que defensa i la converteix en opció de minories, extraparlamentària, antisistema, en ocasions molt lligada a pràctiques i estètiques radicals característiques d'altres països amb una qüestió nacional també pendent de resoldre. La radicalitat formal condemna l'independentisme al fracàs, perquè la majoria immensa dels que volen ser independents no se senten identificats amb gestos així, ni estan per cremar banderes. Precisament, la millor manera de desempallegar-te'n és obtenir la majoria social suficient que et permeti arriar-la de totes les institucions i de l'espai públic, per ser substituïda per una altra: la teva i per sempre. Contràriament, es podria arribar a donar el cas que, justament, el pas a la independència es produís sense que els independentistes de tota la vida, els de la resistència nacional de sempre, hi tinguessin cap paper rellevant, pel fet d'haver-se exclòs, ells mateixos, de les pràctiques, les emocions, els símbols i els interessos de la nova majoria sobiranista.

A la sortida del franquisme, l'opció independentista era una opció absolutament minoritària, des del punt de vista electoral, polític i emocional. Fa just una dècada, el debat nacional sobre la sobirania començava a ser important, però no ocupava encara, com ara, confortablement, la centralitat absoluta del debat polític català. En canvi, avui, l'estat pèssim de les relacions Catalunya-Espanya és present a totes les converses i, segons confirmen les enquestes, ja som majoria els que volem desconnectar d'Espanya, com a ens tutelat i dependent d'aquesta, per esdevenir un estat sobirà, en el marc europeu, i poder viure amb més qualitat de vida material, cultural i democràtica. Així i tot, una part de l'independentisme català, paradoxalment la més política o organitzada en sigles diverses, prové de la cultura de la resistència i s'expressa encara a través de formes que li són pròpies. Es mou amb referents simbòlics més propis d'altres èpoques i sovint amb un llenguatge paramilitar, amb apel·lacions constants a la lluita, el combat, etc. Adopta una estètica de resistència a l'opressor, més pròpia de processos de descolonització al tercer món o de combat contra una dictadura, que no pas de secessió pacífica i democràtica al primer món, a l'interior de la Unió Europea.

Ser majoria comporta expressar-te mitjançant instruments que siguin majoritaris i coneguts per tothom, amb els quals la majoria es vegi reflectida i reconeguda, amb comoditat i sense estridències que incomodin, irritin o violentin, innecessàriament. L'independentisme ha de fer el pas de la cultura de la resistència a la de l'optimisme, perquè només així serà l'expressió d'una victòria col·lectiva. Independència vol dir majoria i només serà possible quan la majoria hi càpiga i s'hi trobi confortable. Parlo d'un independentisme no conflictiu, sinó resolutiu de problemes, amable, convivencial, democràtic, pacífic, modern, plural, europeu, obert, en moviment i en xarxa, manifestació d'una societat diversa com la catalana, en procés permanent de construcció nacional. On càpiga el jove amb texans i arracada, el que fa un erasmus o treballa en un bar a la costa. I l'executiu amb colònia acqua de giò o l'empresària amb bossa loewe. I en Ferrer Pladellívol, el Pérez Martínez, l'Ahmed Selem i el Saoka Kingolo. Nosaltres, doncs, la majoria.