De la resistència a l'optimisme

Sent fora del país, vaig veure en una tele­visió estran­gera unes imat­ges sobre la nos­tra festa naci­o­nal. Hi apa­rei­xien uns joves enca­put­xats, tot cre­mant una ban­dera espa­nyola amb el puny alçat, enmig dels aplau­di­ments i vis­ques de les per­so­nes que els envol­ta­ven. D'entrada, la imatge em produí un impacte nega­tiu que em va fer pen­sar, a l'ins­tant, en l'Irlanda del Nord o el País Basc dels moments més durs. Es tracta d'una imatge asso­ci­ada a con­flicte, que en cap cas pot tenir la més mínima com­pli­ci­tat inter­na­ci­o­nal, ni gua­nyar-se sim­pa­ties per a la causa naci­o­nal, enlloc, ni dins ni fora del país. Més aviat espanta, crea rebuig, allu­nya, perquè no és ama­ble sinó tot el con­trari. En rea­li­tat, mar­gi­na­litza la idea que se suposa que defensa i la con­ver­teix en opció de mino­ries, extra­par­la­mentària, anti­sis­tema, en oca­si­ons molt lli­gada a pràcti­ques i estètiques radi­cals carac­terísti­ques d'altres països amb una qüestió naci­o­nal també pen­dent de resol­dre. La radi­ca­li­tat for­mal con­demna l'inde­pen­den­tisme al fracàs, perquè la majo­ria immensa dels que volen ser inde­pen­dents no se sen­ten iden­ti­fi­cats amb ges­tos així, ni estan per cre­mar ban­de­res. Pre­ci­sa­ment, la millor manera de des­em­pa­lle­gar-te'n és obte­nir la majo­ria social sufi­ci­ent que et per­meti arriar-la de totes les ins­ti­tu­ci­ons i de l'espai públic, per ser subs­tituïda per una altra: la teva i per sem­pre. Contrària­ment, es podria arri­bar a donar el cas que, jus­ta­ment, el pas a la inde­pendència es produís sense que els inde­pen­den­tis­tes de tota la vida, els de la resistència naci­o­nal de sem­pre, hi tin­gues­sin cap paper relle­vant, pel fet d'haver-se exclòs, ells matei­xos, de les pràcti­ques, les emo­ci­ons, els símbols i els interes­sos de la nova majo­ria sobi­ra­nista.

A la sor­tida del fran­quisme, l'opció inde­pen­den­tista era una opció abso­lu­ta­ment mino­ritària, des del punt de vista elec­to­ral, polític i emo­ci­o­nal. Fa just una dècada, el debat naci­o­nal sobre la sobi­ra­nia començava a ser impor­tant, però no ocu­pava encara, com ara, con­for­ta­ble­ment, la cen­tra­li­tat abso­luta del debat polític català. En canvi, avui, l'estat pèssim de les rela­ci­ons Cata­lu­nya-Espa­nya és pre­sent a totes les con­ver­ses i, segons con­fir­men les enques­tes, ja som majo­ria els que volem des­con­nec­tar d'Espa­nya, com a ens tute­lat i depen­dent d'aquesta, per esde­ve­nir un estat sobirà, en el marc euro­peu, i poder viure amb més qua­li­tat de vida mate­rial, cul­tu­ral i democràtica. Així i tot, una part de l'inde­pen­den­tisme català, para­do­xal­ment la més política o orga­nit­zada en sigles diver­ses, prové de la cul­tura de la resistència i s'expressa encara a través de for­mes que li són pròpies. Es mou amb refe­rents simbòlics més pro­pis d'altres èpoques i sovint amb un llen­guatge para­mi­li­tar, amb apel·laci­ons cons­tants a la lluita, el com­bat, etc. Adopta una estètica de resistència a l'opres­sor, més pròpia de pro­ces­sos de des­co­lo­nit­zació al ter­cer món o de com­bat con­tra una dic­ta­dura, que no pas de secessió pacífica i democràtica al pri­mer món, a l'inte­rior de la Unió Euro­pea.

Ser majo­ria com­porta expres­sar-te mit­jançant ins­tru­ments que siguin majo­ri­ta­ris i cone­guts per tot­hom, amb els quals la majo­ria es vegi reflec­tida i reco­ne­guda, amb como­di­tat i sense estridències que inco­mo­din, irri­tin o vio­len­tin, inne­cessària­ment. L'inde­pen­den­tisme ha de fer el pas de la cul­tura de la resistència a la de l'opti­misme, perquè només així serà l'expressió d'una victòria col·lec­tiva. Inde­pendència vol dir majo­ria i només serà pos­si­ble quan la majo­ria hi càpiga i s'hi trobi con­for­ta­ble. Parlo d'un inde­pen­den­tisme no con­flic­tiu, sinó reso­lu­tiu de pro­ble­mes, ama­ble, con­vi­ven­cial, democràtic, pacífic, modern, plu­ral, euro­peu, obert, en movi­ment i en xarxa, mani­fes­tació d'una soci­e­tat diversa com la cata­lana, en procés per­ma­nent de cons­trucció naci­o­nal. On càpiga el jove amb texans i arra­cada, el que fa un eras­mus o tre­ba­lla en un bar a la costa. I l'exe­cu­tiu amb colònia acqua de giò o l'empresària amb bossa loewe. I en Fer­rer Pla­dellívol, el Pérez Martínez, l'Ahmed Selem i el Saoka Kin­golo. Nosal­tres, doncs, la majo­ria.