Obama i Rajoy (i 2)

L'estabilitat en el poder i control en política exterior a Egipte, el principal aliat d'Occident al món islàmic i el manteniment dels acords de pau amb Israel no garanteixen la cessió del poder per part de l'exèrcit, el funcionament democràtic del Parlament i l'establiment i funcionament real d'una constitució equilibrada en què l'exèrcit no es converteixi en el quart poder de l'estat. Els EUA tenen tot l'interès que aquest delicat equilibri es mantingui, però la dificultat diplomàtica resideix en el fet que el militars acceptin la dependència del poder civil i que aquest s'exerceixi amb moderació sense que la xaria esdevingui el centre de la vida social i política de l'Estat. La  guerra de Líbia ha estat duta a terme pels EUA amb intel·ligència; sense el seu ajut militar, visible en l'inici de la guerra i després absolutament discret, la victòria dels revoltats contra Gaddafi no hauria estat possible, però per l'opinió pública eren França i el Regne Unit els que portaven el pes de la intervenció. És possiblement aquest un component important que ha limitat la reacció negativa de molts països àrabs i fins i tot la presa de posició discreta, mai agressiva, d'alguns estats musulmans, especialment al Golf, importants per la seva contribució econòmica a l'esforç bèl·lic.

La signatura d'un nou tractat START de no-proliferació d'armes nuclears amb Rússia el març del 2010 va significar un pas important per aconseguir el tercer objectiu de la política exterior del president Obama, però el perill que suposaria que l'Iran aconseguís la bomba atòmica implicaria un qüestionament d'aquesta política que, acordada per les grans potències, seria ignorada per les de segon ordre, l'Iran i Corea del Nord, i podria afavorir que altres estats fessin cas omís dels tractats. Podrien quedar aquests buits de contingut. És precisament aquí, sens dubte, on rau el major problema i el major risc de conflicte i desestabilització, i és aquí on aquest gran plantejament de reducció de l'armament nuclear retorna a l'entorn de la política israeliana: no poden acceptar els EUA un atac d'Israel a l'Iran sense que el conflicte del l'Orient Mitjà entri en una espiral imprevisible, especialment nociva per a Occident, que pateix una crisi econòmica  que un conflicte a la zona agreujaria, i no poden acceptar els EUA que l'Iran tingui la bomba perquè això suposaria un afebliment profund del tractat de no-proliferació d'armes nuclears. La pèrdua de poder que representa per a l'Iran el conflicte de Síria és un factor que juga a favor d'un manteniment de la situació i un equilibri polític a la zona més favorable a Occident. Síria afeblida significa que la influència al Líban dels xiïtes es redueix i que Hezbol·là, el seu gran aliat, perd força i suport econòmic de l'Iran. La guerra a Síria es presenta a Occident com una lluita contra la tirania; ho és, però hi ha alguna cosa més: la component iraniana i la força dels xiïtes. És per això que Rússia i la Xina tenen una posició molt més moderada respecte del règim dictatorial d'Al-Assad, incomprensible des del punt de vista de l'ètica i els drets de la població siriana.

La intel·ligència és trobar un punt intermedi, que l'Iran tingui la bomba però que signi el tractat de no-proliferació. Israel demanaria sens dubte compensacions... No hi ha dubte que els EUA estan al final d'un període que serà irrepetible en el futur perquè els equilibris del món ja no tornaran a ser els mateixos. Necessiten els EUA una nova relació amb els estats musulmans, inclosos l'Iran i Israel, necessiten una nova presència a Àsia i especialment a la Xina, necessiten reformar la seva economia per fer-la més eficient i fer reformes estructurals que redueixin la distància de renda entre rics i pobres. És, per tant, un temps complex i difícil per al president Obama, perquè ha de guiar una transició del seu país d'una transcendència com cap altre president des de fa més de seixanta anys.

El canvi que s'ha de dur a terme a Espanya té una transcendència pròpia similar, encara que la dimensió del país i el seu pes al món la fa local i no global. La relació amb la UE ha de canviar necessàriament. La vigilància i el control, no pas auditoria, que es fan una vegada preses les decisions, de les nostres finances ja no, o per sempre o a molt llarg termini, de la nostra competència. Serà com a màxim compartida amb la UE. En aquest entorn cal trobar i activar les palanques que ens retornin al creixement perquè amb la política actual això és del tot impossible per la divergència estable i creixent de les economies del nord i del sud d'Europa. Cal remodelar la funció pública per fer-la més eficient sabent que la solució no són les retallades transversals i lineals, perquè la futura administració no ha de ser únicament més petita sinó també i sobretot més eficient. Hem de saber viure amb menys, com els EUA en relació amb el món, i nosaltres en relació amb Europa, però no hem de fer menys proporcionalment a la nostra nova i menor despesa pública que ha d'estar al servei de l'activitat econòmica. En el passat ha estat massa sovint l'economia al servei de la política com palanca per guanyar eleccions.

Contrasta la iniciativa, visió, pragmatisme, multilateralitat del president Obama amb el seguidisme, reactivitat, permanent declaració emfàtica de grans principis que varien cada dos mesos i d'errors, aquests sí estables, d'enfocament en la política econòmica. Les reformes estructurals presentades ho són en clau electoral i per tant ideològica, encara que es pretengui el contrari. Això és un error d'enfocament perquè cal resoldre amb base econòmica uns problemes que són econòmics la solució dels quals es pretén única i lineal quan no ho és. On són el programes que ajudin al nostre creixement? Definir i enfortir les aliances en el cas del president Obama és complex però els resultats, globalment encertats, avalen el plantejament. En el cas del president Rajoy, la complexitat i dificultat és molt menor, però la confusió, el dubte i el canvi permanent de rumb evidencien la pèrdua d'orientació de la política seguida. Si no se sap on es vol anar és difícil arribar-hi. Donem temps al temps perquè el govern trobi el camí. El problema serà el temps perdut.

Per què saben triar certs pobles els seus dirigents i altres no? Seria important que trobéssim la resposta a una pregunta que és causa de tants errors, de tants innecessaris conflictes, en definitiva de tant dany gratuït a la ciutadania.