Pícnic Jazz

Encara no som a la meitat de la marxa cap a la independència, que s'acabarà l'onze de setembre, i dimarts passat al vespre vam passar per Girona i vam fer una parada al parc Central, per escoltar jazz i fer un pícnic. La idea del Pícnic Jazz per la Independència era molt atractiva i innovadora, perquè normalment els actes reivindicatius solen ser molt esforçats, hi ha la tendència a fer caminades molt llargues, marxes i manifestacions, quasi sempre a ple sol i a ple estiu: hi passes molta calor i és molt cansat! En canvi, el jazz és tranquil i civilitzat per naturalesa, i feia molt bonic de veure –per força vaig pensar en Déjeuner sur l'herbe, el quadre de Manet i la pel·lícula de Renoir– les famílies que estenien les estovalles de quadrets a la gespa i obrien aquelles maletes típiques de vímet, alguns més preparats anaven amb cadires plegables, tothom sopant tan ricament sense haver de fer foc –els organitzadors van dir que els incendis de l'Alt Empordà estaven controlats i la gent va aplaudir molt, emocionada i agraïda–, la mainada que jugava sense cap perill, els amics que es trobaven, els passavolants que preguntaven què celebràvem, uns quants nens petits que jugaven a fer guerres amb pals –ja se sap, és allò dels mascles i la testosterona–, pares ballant amb els seus fills petits al ritme d'unes veus i unes músiques tranquil·les que no se senten mai a les manifestacions, i que caldria que hi fossin, perquè de la mateixa manera que fem crides per aglutinar tothom per treballar per a l'alliberament, també cal que totes les expressions musicals hi estiguin presents, des del grups més heavies fins als de música clàssica.

Tota aquella gent havia sortit de casa per respirar una mica d'aire i d'esperança, carregar-se d'energia i compartir el desig de llibertat que batega cada dia a més cors. L'acte es va acabar a una hora enraonada. Vam recollir els estris i vam tornar a casa, molt satisfets.