Una memòria del futur
Ara fa vint anys, durant la ràtzia del jutge Baltasar Garzón i de tots els aparats de l'Estat contra l'independentisme català, el diari El Punt va continuar posant-se al servei d'una informació emparentada amb la funció democràtica. Mentre la majoria de mitjans de comunicació i polítics guardaven un olímpic silenci sobre les detencions i esfereïdores denúncies de tortura, durant aquells dies El Punt es va convertir en la referència comunicativa primordial per informar sobre un dels atemptats democràtics més flagrants comesos des de la Transició, una Transició que ha donat pas a una democràcia vigilada i que troba la síntesi del seu ideari en aquelles eloqüents declaracions de Felipe González: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán.” El periodisme també va ser dignificat per la revista El Temps, l'Avui i algunes seccions de Catalunya Ràdio, com ara el programa L'orquestra, conduït per l'enyorat Jordi Vendrell, que durant aquells dies va comptar amb una edició en què la veu de Modest Prats, J.M. Terricabras i Josep Murgades va actuar de trencaglaç i va sacsejar consciències. A proposta del PSC i amb la complicitat del govern de CiU d'aleshores, arran d'aquell programa, per haver donat veu als que no tenien veu, Vendrell va ser destituït de manera fulminant.
El macroconcert que se celebrarà demà és un homenatge a les víctimes d'aquells abusos. I també ha de ser una memòria de futur, una mesura d'afinament per afrontar amb intel·ligència i fermesa la complexitat i la fragilitat extremes d'aquest país, un país que ha de demanar ser rescatat per l'Estat que l'espolia. Estem parlant d'un país en què moltes vegades el catalanisme no ha tingut prou altura moral i política, i que ara s'està estancant massa en els seus feus naturals, sense atrevir-se a travessar fronteres més incòmodes, sense atrevir-se a elaborar una inajornable constitució de mínims per poder sintonitzar amb aquella part de la ciutadania que, tot i haver estat (des)educada en la catequesi del derecho de conquista i tot i sentir-se (naturalment!) espanyola, no és catalanòfoba ni refractària a l'exercici democràtic de la sobirania. Ara, igual que el juliol del 1992, és la societat civil la que alena els horitzons polítics més necessaris, entusiastes i possibles. Seria un error irreversible adormir-nos damunt d'aquest tresor.
