Peces-Barba
Els anys vuitanta del segle passat, Gregorio Peces-Barba m'impressionava. Era home de dret i de poder. Afable. Senzill fins al punt de compartir amb un servidor i altres periodistes una tertúlia al mar Manolo de Madrid.
La seva presència era envoltada pel fum d'un cigar havà que deia que li regalava Fidel Castro. Escoltava allò que es comentava de Jordi Pujol. “Que retorcido?” Però, “Majete”. Els seus homes catalans eren els pares de la Constitució, en Solé Tura i en Miquel Roca. Deia, que l'informaven suficientment dels mals dels catalans.
Havia llegit Pla (Calendario sin hojas) a la Revista Destino. Recitava a Gil de Biedma, Maragall... Li agradava l'accent català d'articles polítics de Vázquez Montalbán. Era anti-Barça fins al punt que va instaurar, quan era president del Congrés dels Diputats, homenatjar un cop l'any el campió de lliga, que habitualment era el Real Madrid.
Es va equivocar l'any del primer homenatge. La lliga la va guanyar el Barça. Era l'any 1985 i Peces-Barba no va poder evitar convidar-los a visitar la cambra baixa per oferir un dinar a la plantilla i lliurar una placa al Barça guanyador que entrenava Terry Venables i que presidia Josep Lluís Núñez, i en què entre d'altres hi havia jugadors tan carismàtics com ara Alexanko.
A l'acte, hi vam ser convidats els periodistes catalans aleshores corresponsals a Madrid, Jordi Bosch, Jordi Gutiérrez, J.M. Brunet, Josep Capella, J.M. Sanmartí, Anna Soler i un servidor. Què? “Gratis total”, em va dir un policia de seguretat rabiós de veure un Barça sense l'aurèola actual, triomfant pels passadissos del Congrés.
De ben segur que ara tot plegat seria un escàndol. Qui pagava el dinar, les plaques, les fotos, etc. Però, llavors eren “normals” aquells dispendis públics que només significaven un petit apunt al pressupost general.
Peces-Barba tenia un cap molt ben estructurat. Un home llest que va errar la seva idea del catalanisme; és possible que com ha passat a altres intel·lectuals de Madrid. Des de Catalunya no van saber explicar mai amb claredat a Peces-Barba i a altres personatges de la seva categoria allò que Catalunya vol ser de veritat. A un país li calen aliats, i aquest tipus d'intel·lectuals n'haurien estat els millors defensors. Però des de la seva talaia no els hem sabut convèncer, i tot ho han vist molt confús.
És una llàstima que a Catalunya l'haguem d'acabar recordant per haver restat importància a les possibilitats dels independentistes quan va dir: “Aquesta vegada no caldrà bombardejar Barcelona” o “a Espanya li hauria anat millor amb els portuguesos i sense els catalans”...
Que descansi en pau.
