No serà gens fàcil

Sovint la política s'entesta a fer veure blanc quan tothom veu que és negre. Negar l'evidència general és un recurs fàcil, però a més d'improductiu és estèril. Si preguntem a qualsevol senador de la formació política que sigui què hi fa al Senat, i si es podria tancar i estalviar-nos els centenars de milions d'euros que s'hi dediquen, et dirà que s'hi treballa molt i que és una institució importantíssima. Si preguntem a un eurodiputat què hi fa al Parlament Europeu, i si tota aquella burocràcia és necessària per mantenir la ficció d'una UE, et diran que és molt important i que s'hi treballa molt.

Però si ho preguntem a qualsevol persona del carrer, la seva resposta serà clara i contundent: no hi fan res, és una despesa inútil i suprimible. La ficció d'una Espanya de les autonomies i la d'una UE s'esmicolen per moments emportades per la tempesta de la crisi i la seva manca de resolució per donar-hi resposta. L'embranzida del poder de les nacions més importants, que condiciona les institucions comunitàries, va en direcció contrària al somni d'una vertadera Europa unida. No serà gens fàcil avançar mentre se sigui presoner d'aquestes actituds tan poc ambicioses.

Les greus crisis tenen sempre grans oportunitats que ben resoltes poden ser una millora important de cara al futur, si bé, mal resoltes, poden ser un fracàs i un trencament; el problema és que per resoldre-les cal dues condicions: visió de futur i decisió política, dues característiques que escassegen molt en política perquè són més pròpies d'estadistes que de polítics, que l'únic objectiu que tenen és guanyar les properes eleccions al cost que sigui.

Aquesta setmana, i d'acord amb el calendari, el Parlament de Catalunya ha aprovat el text del pacte fiscal perquè el president iniciés negociacions amb el govern d'Espanya. Deixant de banda els dos extrems, que sempre es toquen, les votacions han fet palès el que ja intuíem, malgrat la gesticulació: els que en el seu dia van defensar i votar la LOAPA, segueixen units. Sempre m'ha semblat més honesta la posició del PP, perquè va de cara i no enganya, però l'estratègia del PSC-PSOE em sembla clarament enganyosa. Segurament devien pensar que votant a favor del farcit dissimularien la realitat. El discurs de Joaquim Nadal com a portaveu socialista va anar encaminada a fer-nos creure que estaven a favor de gairebé tot, però l'honestedat i el patriotisme de l'Ernest Maragall amb el seu vot favorable al nucli dur del pacte, i la posterior amenaça de Pere Navarro per la seva indisciplina, han engegat a rodar tota la seva estratègia.

Si som realistes, hem d'acceptar que ara ve el moment difícil perquè no posaran gens fàcil cap mena de negociació. Ja han iniciat un desplegament mediàtic contra Catalunya. El PP i el PSOE ja han dit que no i els socialistes catalans busquen aliances amb els andalusos per neutralitzar el que ells entenen com una escomesa. L'Alícia Sánchez Camacho ha advertit, fent com una mena de xantatge, que el govern d'Espanya podria no transferir-nos diners per pagar nòmines i despeses. Els del Cercle d'Economia faran la seva tasca de resistència. Es despertaran els catalans que per ideologia o interessos són espanyolistes i fins ara estaven callats. I, si no n'hi ha prou, intentaran dividir la societat catalana.

No serà gens fàcil, repeteixo, potser serà impossible, però hem de fer el procés amb determinació i l'hem de fer amb fermesa, cuidant molt els missatges per no caure en les seves provocacions i sortides de to. Tenim dos elements de força: la contundència dels números de les balances fiscals i més d'un 76% de la població. Podem ser catalans i defensar amb fermesa el que és nostre, sense caure en un antiespanyolisme. Ha arribat l'hora de la veritat, i com tot està per fer, tot és possible.

Fins aviat.