Adolescents?

Segons l'Asso­ci­ació Espa­nyola de Dis­tribuïdors i Edi­tors de Software d'Entre­te­ni­ment (Asede), el per­fil de l'usu­ari de vide­o­con­so­les té més de 35 anys. La lec­tura d'aquesta dada pels resis­tents del gremi del paper oscil·la entre el des­con­cert i l'apo­ca­lipsi. Alguns vati­ci­nen que és l'indi­ca­dor d'una sèrie de tendències afa­vo­ri­des pel poder per bene­fi­ciar els que volen con­tro­lar la ment davant del que sig­ni­fica lle­gir lli­bres i com­prar dia­ris, és a dir, tenir opinió i saber-se des­mar­car de la mani­pu­lació.

Uns altres no dub­ten a qua­li­fi­car els usu­a­ris de vide­o­jocs i simi­lars de vícti­mes de la infan­ti­lit­zació, aquesta mena de síndrome de Peter Pan que per­se­gueix sec­tors de la joven­tut que arros­se­guen la posta­do­lescència fins als qua­ranta anys. No m'atre­veixo a jut­jar els con­su­mi­dors ni a dis­so­ciar els que com­pren jocs d'ordi­na­dor i con­so­les dels que pre­fe­rei­xen gau­dir d'una bona lec­tura. Hi haurà dels que com­par­ti­ran les dues afi­ci­ons, dels que no hau­ran visu­a­lit­zat un vide­o­joc a la vida i d'altres que no hau­ran aga­fat un lli­bre des dels anys de l'escola.

El cert és que la majo­ria dels que afron­ten la lec­tura con­ven­ci­o­nal dels dia­ris tenim un per­fil deter­mi­nat, que amb tota segu­re­tat es dife­ren­cia dels que poden pas­sar hores davant d'androi­des, apli­ca­ci­ons tec­nològiques i labe­rints informàtics per acon­se­guir ver­sem­blança sobre els infi­nits camins de la fan­ta­sia que des­ple­guen aques­tes jogui­nes sofis­ti­ca­des. Som en un moment de vari­e­tat i on molts augu­ren la decadència de la cul­tura clàssica. Això tam­poc és nou. Recor­den com el mira­ven quan ballava swing o quants retrets va haver de rebre pel fet de dur els cabells llargs?