Fracàs escolar?

El sempre estimulant Jean-François Revel deia que no era per casualitat que la pobresa filosòfica regnés a França des del començament del XIX, és a dir, des de la creació de la universitat. El pensador francès reconeixia que, tot i tenir els seus avantatges, el sistema universitari “permet als mediocres, un cop assolits els llocs importants, fortificar la confiança en ells mateixos i exercir la seva dictadura en els exàmens i les carreres”. La seva tesi implicava que els mediocres ho col·locaven tot a un mateix nivell, castrant d'aquesta manera el talent.

La complaença ha convertit el que hauria d'haver estat els temples del saber en bastions de l'estupidesa. I utilitzar França pot semblar de broma si valorem el nostre estat, sotmès a altres perills dictatorials, com la incompetència i la permissivitat. Si fóssim una mica més espavilats i algú es plantegés fer plans a mitjà o llarg termini, podríem fer servir la crisi per intentar introduir canvis de fons, sobretot en l'arrel de l'ensenyament i del que es pretén. Ser una mica ambiciosos i no perdre tant de temps a controlar donaria als mestres unes perspectives que, en la situació actual, difícilment poden acomplir.

Fa pena sentir el terme “fracàs escolar” sense que ningú assumeixi que és, en realitat, un fracàs de model pedagògic i social. Caldria invertir a analitzar les causes del que ens està passant, no exclusivament a través del desastre de les caixes, l'especulació i el comportament d'organització criminal que tenen alguns polítics. Una lectura global del sistema potser ens permetria una sortida adequada al futur.