Infantils

No és estrany que amb les perspectives de vida que es donen a la població d'Occident, la infantesa i l'adolescència s'allarguin fins a edats inusuals. L'altre dia escrivia sobre un estudi que situa la mitjana d'edat de les videoconsoles per sobre dels 35 anys, i algun lector m'ha comentat aquesta dada. Diríem que l'eterna joventut és un dels mites de la història de la literatura i ha estat recreada a bastament en el cinema, un dels brolladors inesgotables de talent infantiloide. El problema és quan confonen un nen amb un ésser retardat i et comencen a tractar d'idiota.

També quan consideren que tots hem d'estar exposats a la dictadura del joc continu i que el nivell del llistó ha de situar-se a l'abast de tothom. Quan era petit sovint havia sentit els pares i els avis queixar-se per no haver tingut joventut. Treballs alienants, guerres i serveis militars inacabables i el desig de casar-se al més aviat possible per fugir dels pisos compartits feia que joves, encara amb els somriures adolescents, avancessin cap a una cruel edat adulta.

La nostra realitat és diferent de manera radical amb altres països fins i tot veïns. Cada dia podem veure als mitjans nens soldats, que amb prou feina són més alts que els fusells kalàixnikov que dominen, o treballadors petits, que s'han de buscar la vida per subsistir en un món hostil. Quan constato la pèrdua progressiva de beneficis laborals és com si veiés que l'anomenat estat del benestar acabarà reduït al gueto nord-europeu on es va gestar. Cada dia les coses semblen més clares i tenim d'ara endavant un canvi de model, que potser ens farà tornar, ni que sigui obligatòriament, cap a una mentalitat adulta.