Qui es creu això de la independència?
polítics parlen de l'autodeterminació com si fos una cosa que ens hagués
de caure del cel
i que l'endemà
de tenir-la ja funcionarà soleta
Qui més qui menys, i temo que fins i tot els economistes, deuen estar tips de sentir parlar cada dia a totes hores de la prima de risc, de la Merkel, del Draghi, del tresor, de les subhastes i de tota aquesta història que, al cap i a la fi, comença a ser un recull de paraules buides que no porten a res. Després de mesos de retallades salvatges (que afecten tothom menys els polítics per molt que ens vulguin fer creure el contrari) el resultat aconseguit és nul o, fins i tot, negatiu. Estem pitjor ara que quan van començar a circular les tisores i el més preocupant és que tothom ha estat molt ràpid a l'hora de tallar però ningú no ha plantejat cap solució, cap estratègia que faci tenir una certa esperança que el futur serà millor.
Acceptem com a bo que en època de vaques grasses tothom tira més de veta del que caldria i pocs són els que conserven la fredor per pensar que després poden venir temps magres. Ara bé, una vegada arribat el desastre se suposa que, a més gran escala, un país o un continent s'hauria de tractar com si fos l'economia domèstica però a l'engròs. No ho sé, potser m'equivoco i és un pensament simplista, però pensant amb seny, diria que en un estat del benestar com el nostre hi ha prioritats com ara l'educació, la sanitat i la seguretat que haurien de ser el darrer bastió i, per contra, aquí són els primers a caure. És més important un llit d'hospital o el portàtil i l'smartphone d'un diputat? És millor mantenir un bon ensenyament o els cotxes oficials de molts polítics? Ens podem gastar 30.000 euros l'any per mantenir la bandera de la plaça de Colón i retallar els ajuts als discapacitats?
Horroritza llegir els diaris i descobrir que hi ha alts càrrecs que cobren dietes per residència i viuen a dos minuts; que hi ha organismes que encarreguen estudis externs de milers d'euros que els diguin com han de fer la feina per a la qual han estat escollits; que la corrupció (gran i petita) és omnipresent i que tothom mira cap a l'altre costat o es dedica a crear comissions d'investigació, que és la millor i més segura manera de gastar diners i de no aclarir res de res.
Com és que els organismes de control no fan altra cosa que marejar la perdiu i no creen lleis urgents que impedeixin que els grans lobbies internacionals puguin especular amb el deute d'un país i tenir-lo agafat pel coll? Com és que ningú no s'ha plantejat mai suprimir els paradisos fiscals on s'amaguen milers de milions d'euros (i la majoria possiblement robats de les economies d'aquests països que trontollen)?
I en un aspecte més domèstic, com és que ningú no fa economia real? Potser és una miqueta primari però el compte de la vella, el dos i dos són quatre, potser encara funciona. Els governs, en lloc de fer economia fan economia de partit, prioritzant ideologies per damunt de les necessitats del poble. Els d'aquí dient que és culpa dels d'allà, els d'allà assegurant que són els d'aquí que gasten molt, i tots plegats espolsant-se les puces i anant per la via fàcil, escanyant els de baix mentre ells conserven els privilegis.
És clar que aquí encara podem estar contents. Quan pinten bastos sempre surt el tema de l'autodeterminació, aquest camí cap a la salvació que ens farà lliures i que, tal com feia el Setè de Cavalleria, sempre surt al moment oportú. El més curiós del cas és que en aquest flirteig constant que la majoria de polítics catalans fan omplint-se la boca amb la paraula i amb el concepte, crec recordar que ningú no ho ha plantejat mai com una possibilitat real. Dit d'una altra manera. Si penses marxar de casa dels pares i anar a viure sol, abans de fer-ho dibuixes un pla. El pis, el llit, la coberteria, el ficus del menjador i l'escala d'alumini per arribar a la part de dalt de l'armari. Per contra, els nostres polítics parlen de l'autodeterminació com si fos una cosa que ens hagués de caure del cel i que l'endemà de tenir-la ja funcionarà soleta com un rellotge suís sense necessitat de plantejar res més que la caixa. Si ara ens roben, quan deixin de robar-nos podrem tornar a lligar els gossos amb llonganisses i els gats amb llamàntol. Així de simple. D'altra banda, tinc la sensació que en aquest camí cap a les independències es necessita una generació de polítics disposada a sacrificar-se, a pagar un preu alt pel futur de la nació, a treballar per aconseguir-ho i després, a causa de l'esforç esmerçat, a morir (políticament parlant) en l'intent. I la realitat em fa pensar que els nostres estadistes són més aviat dels de “jo vaig fent i si ha de caure algú pel camí, millor que sigui un altre”. No ho sé, temo que com amb la resta de les coses, tampoc no s'ho creuen, els polítics, això de la independència, però és un bon argument per mantenir-nos ocupats i per evitar que l'atenció caigui en la seva (in)capacitat de gestió i els seus interessos personals. Podria ser?