Estès al menjador

El terra del menjador sembla fet d'aquell material tan de moda als anys 70, el terratzo. L'home està estirat, gemegant i agafant-se amb les mans el genoll dret on ha impactat metralla. Duu vambes esportives i té la boca oberta, cridant, i els ulls fixos. Més que por, l'esguard és de dolor, com si busqués algú altre a l'estança. Entre la cama al terra i la cama ferida hi ha un ganivet –podria passar per un ganivet de tallar el pa– i unes gotes de sang. Més enllà, una pala atrotinada com de recollir cendra, i a una banda s'intueix una cadira.

La quotidianitat de l'escena espaordeix: l'home a terra és un combatent rebel ferit en els atacs feroços que fa setmanes que el govern de Baixar-Al-Assad llança contra els insurgents a Alep, la capital econòmica de Síria. Una sola frase per emmarcar aquesta guerra i ja ens torna, també, una altra terrible sensació de quotidianitat: la d'una guerra que s'ha anat desenrotllant salvatgement, des d'aquelles primeres manifestacions represaliades fins ara. Tot sota el guió previst i previsible: és a dir, com si no passés res. I nosaltres, és clar, hi som parapetats com a espectadors llunyans: una foto al diari et crida l'atenció –un ferit a terra– i t'hi atures, feina tens per situar on és Síria, ignorant que compartim un mar. Ignorant tantes coses.

Cada setmana és una volta més en l'estripada de sang que ja fa temps que no coneix justícia ni drets ni fins i tot una explicació entenedora. Ara em ve un atac de candidesa? No, però és que refot la quotidiana impunitat, la quotidiana actitud de la comunitat internacional d'ara dic que faré, ara me'n desdic, ara hi caic, ara aprovo una declaració innòcua de lluny, de ben lluny, per dir que el Baixar-Al-Assad és dolentot: fer l'orni com a trista gimnàstica internacional i rutinària. Encara deu ser viu aquell soldat rebel? Com va ser que es va afegir a la lluita? Té família? Fills? A qui mirava des de terra?@aballbona