El blanc

El blanc del tutú de ballarina que em van regalar quan tenia vuit o nou anys i que em feia sentir com si no fos jo. El blanc de l'escuma que corona les onades exaltades amb llargues crestes que cauen com cascades o l'escuma suau, com una mousse, de les llepades que el mar fa damunt de la sorra i que es desfà deixant aquells puntets de llum. El blanc immaculat de la neu just abans de trepitjar-la i el blanc grisós i brut de la neu que queda arraconada a les voreres l'endemà d'una nevada a la ciutat. El blanc dels pastissos de nata, que és un blanc gelat i temptador. El blanc convencional dels vestits de núvia, que transmet preteses pureses antigues. El blanc de les flors d'ametller que, en paraules de Josep Pla, “tenen una vaga resplendor esgrogueïda de mantega fosa. O de les flors de presseguer, flors d'un raig evaporat, pàl·lid, exsangüe, flors que segueixen les branques nues de l'arbre com petits cucs de cristall transparent, d'una puresa de transparència realment fascinadora”. El blanc trencat, el blanc vori, el blanc nacre. El blanc dels llençols estesos, que voleien i desprenen olor de sabó. Els llibres blancs, els escons en blanc, les nits en blanc, els xecs en blanc. El blanc dels lliris, esvelts i delicats, de les roses blanques –que volen dir “guarda'm el secret”–. El blanc puríssim de la flor de neu. El blanc net i polit de les parets blanques d'una casa nova. El blanc de la sal. El blanc del sucre. El blanc de la farina. El blanc de les clares a punt de neu. El pànic blanc del full que has d'estrenar, en paper o a la pantalla, igualment blanc. El vi blanc que mai no és blanc del tot. El primer cabell blanc com un senyal vistós i probablement inoportú del pas dels anys. El cabell –tot– blanc dels avis i de les àvies (el d'elles amb un toc lilós). El blanc de les camises de fil i dels vestits de tirants i dels tops, damunt les pells bronzejades de l'estiu. El blanc de les cases de Binibeca, i de Santorini, i de La Isleta del Moro. El blanc d'aquell cotxe que vaig comprar de segona mà –el meu primer cotxe– i que va durar el que va durar. El blanc de la primera dent de llet que cau i que guardes a sota del coixí esperant que vinguin els angelets (que, molt probablement, també són blancs).