Desertors

El titular dels nostres companys d'Europa-Món no podia ser més explícit: “Washington ja es prepara per a una Síria sense Al-Assad”. I no és estrany perquè al sàtrapa siri cada dia l'abandonen més de les seves rates més fidels: membres del govern –aparentment destituïts–, generals, herois i, fins i tot, un astronauta. Tothom sembla celebrar-ho, amb els estafadors dels nord-americans al capdavant. No és que prefereixin el magma ideològic dels opositors sinó que volen posar fi a un arsenal hostil, debilitar un país d'influència russa i xinesa i obrir un nou circ per especular, fer entrar les seves empreses d'armes i dominar, a través del desequilibri, un dels racons que no tenien prou brut.

Amb els conflictes àrabs s'ha vist clarament el perfil d'Obama. Les últimes esperances estan tan putrefactes com la seva ànima. Entre els insurgents s'inclouen integristes islàmics, desertors, totes les opcions possibles de l'esquerra siriana i els il·lusos més il·lusos. Ja veurem què passa quan es quedin sense feina a Síria. Multiplicaran la misèria allà on vagin, que segur que no serà Qatar, ni Dubai. No cal omplir travesses per saber com acabarà Al-Assad, si no el protegeix el seu exèrcit com van fer amb Mubàrak. El seu destí sembla més proper a Saddam Hussein i Gaddafi, tot i que el pot salvar no haver estat enemic obert dels occidentals com aquests últims. El final d'aquests homes poderosos m'ha recordat el que va escriure Jean Baudrillard l'any 1983 a Les estratègies fatals: “L'extraordinària fascinació col·lectiva, la passió d'un poble a sacrificar o veure sacrificar el seu cap quan es presenta l'ocasió.” Enfonsar-los, però, no implicarà que la cosa millori...