LA GALERIA
Elevat risc d'incendi
No m'imaginava pas que sota aquesta canícula, en ple estiu, capficat en el pont del 15 d'agost, entomant la calor que baixa que puja del Sàhara (autodeterminació!) gosaria escriure aquestes quatre línies adreçades a la directora (Marta Torra) de l'àrea d'Impuls Social de la Fundació Catalunya Caixa, anomenada per la premsa i web Fundació la Pedrera, i per extensió dirigir-me també al (oh!) regidor de Serveis Socials de l'Ajuntament de Girona, el cos de tècnics d'aquesta àrea municipal i els membres de la Cooperativa Suara, que mantenen un silenci pecaminós en relació amb tot el que envolta els “recels entre els avis pel canvi de model de gestió dels clubs Sant Jordi” (titular d'aquest dilluns) i concretament amb el de Girona, a Santa Eugènia. Blanes, Palafrugell, Palamós, Figueres, Olot i Puigcerdà podrien explicar la seva història en primera persona, i els 45 CX Espais de Catalunya, també. De la primera època cinematogràfica de Woody Allen sempre m'havia subjugat el fet que bona part de tota l'acció es desenvolupava a Manhattan i les rodalies de Nova York: comèdia, embolics, drama, amors i desamors, assassinats, robatoris, filosofia, religió..., sense necessitat de sortir dels seus quatre carrers i del Central Park, amb el perfil del pont de Brooklyn de fons, Woody ens plantejava els dubtes existencials propis del seu univers (i de la humanitat del primer món); qui som, d'on venim i on anem, amb bones dosis de conya. Ara i aquí, som allà mateix, no cal allunyar-nos de la plaça del Barco ni del Parc Central gironí, amb l'arc del Pont del Dimoni de record, per reclamar que se'ns expliqui qui és aquesta “nova” Fundació; com es nodreix econòmicament i com es pensa nodrir en el futur immediat; que el seu origen és Caixa Catalunya i d'altres de rescatades amb diner públic; que gestionava els clubs Sant Jordi gràcies a les pensions dels usuaris domiciliades durant més de 30 anys a les seves oficines; que un acord de ple pres sense cap oposició per l'Ajuntament de Girona per mantenir el local eugenienc per als avis del barri hauria de ser tingut en compte per les entitats del tercer sector si volen continuar sent definides com a “socials”; que se'ns expliqui què pensen de l'euro per recepta que retorna la caixa mare d'Adolf Todó als jubilats quan (alhora) la gent gran deixa de ser protagonista dels seus històrics casals... Estaria encantat que algun dels esmentats –incloent-hi Woody Allen– tingués l'amabilitat de respondre per escrit les bajanades que publico. És el mínim que demano després d'untar-me d'after sun. Gràcies.