Opinió

Clausura d'‘espanyolitis'

Sem­bla que els Jocs Olímpics d'estiu del 2012 s'han aca­bat. Des de la pers­pec­tiva espa­nyola, uns Jocs són un període de dues set­ma­nes en què cal demos­trar al món, sigui com sigui, la vali­desa del lema “Y España es la mejor”, del final de la cançó popu­la­rit­zada per Manolo Esco­bar Que viva España. Des­co­nec el grau d'impar­ci­a­li­tat que s'accepta en altres estats, però en aquests Jocs de Lon­dres, una altra vegada, hem assis­tit, en nom de la iden­ti­fi­cació emo­ci­o­nal amb qual­se­vol repre­sen­tant espa­nyol, a un exer­cici des­ca­rat de mani­pu­lació a través de les parau­les. L'exem­ple més clar va tenir lloc durant el par­tit de semi­fi­nals de bàsquet Espa­nya-Rússia. A la pri­mera part gua­nyava Rússia i, a la segona, va remun­tar Espa­nya. Ales­ho­res, el comen­ta­rista de Tele­de­porte (RTVE), va apel·lar al “carácter gana­dor del equipo espa­nyol”, i va asse­gu­rar repe­ti­da­ment, amb tota
la barra, que aquest “carácter gana­dor” no el podia dis­cu­tir ningú. Genial. Pot­ser havia obli­dat que qua­tre dies abans aquell equip espa­nyol de bàsquet, el del “carácter gana­dor” que ningú podia dis­cu­tir, s'havia dei­xat gua­nyar per l'equip de Bra­sil per tal d'evi­tar tro­bar-se amb l'equip d'EUA als quarts de final.

S'entén que un estat que, en matèria econòmica, està fent un paper galdós en el con­text inter­na­ci­o­nal i també inte­ri­or­ment, apro­fiti la pau i treva d'uns Jocs per fer apo­lo­gia d'unes com­petències que, en el dia a dia, no demos­tra. Pot­ser davant del món, amb tanta grada far­cida de cares pin­ta­des i cos­sos embo­li­cats amb la ban­dera espa­nyola, algú s'ha dei­xat enga­nyar, però vist des de Cata­lu­nya, tot ple­gat ha emba­fat una mica més. Les samar­re­tes prin­ci­pes­ques hi han aca­bat de fer la torna.

S'entén que un estat en hores bai­xes vul­gui pas­sar el ras­clet per on pugui, i que el lloc més fàcil és l'esport: l'opi del poble. Però, vist des de Cata­lu­nya, sabem que a molts dels noms d'espor­tis­tes amb què s'han omplert la boca els comen­ta­ris­tes espa­nyols aquests dies, i a molts dels esports, no se'ls ha pres­tat la més mínima atenció mediàtica els dar­rers qua­tre anys. Són espor­tis­tes i esports que han sem­blat cone­guts de tota la vida durant els dies que ha durat la com­pe­tició i dels quals no se'n tor­narà a can­tar gall ni gallina fins als Jocs de Rio de Janeiro del 2016. I és que l'Estat espa­nyol és espor­ti­va­ment anal­fa­bet durant qua­tre anys i aspi­rant a matrícula d'honor durant dues set­ma­nes cada qua­tre anys.

L'absència de lle­tra en l'himne d'Espa­nya és el colofó d'una estratègia d'espa­nyo­li­tis tan pre­me­di­tada com efímera. Però la rea­lit­zació tele­vi­siva ens ha permès com­pro­var que a falta de lle­tra un himne es pot ballar; això sí, amb la boca per­ma­nent­ment oberta, fin­gint un cant fonètic per­ma­nent sense sons con­sonàntics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.