Indefensable història
Als anys vuitanta, quan semblava que les coses anaven més bé que ara, es va posar de moda un pensador terriblement pessimista: E.M. Cioran. Les seves frases contundents i definitives sobre la condició humana eren llavors que queien en el substrat d'optimisme o d'ingenuïtat que encara cultivàvem; per això, més que un recurs per entendre el món, en el fons eren un entreteniment que ens afalagava. Al cap del temps, veiem que ell tenia més raó que un sant i que no hi ha gaire ningú més que ens pugui ajudar. “La història és indefensable. Reaccionem-hi amb la inflexible abúlia del cínic, o si no, pensem com tothom, caminem amb la turba dels rebels, dels assassins i dels creients.” Això deia l'any 1952, en ple trentenni gloriós, un període, del 1945 al 1973, de fort creixement econòmic en la majoria dels països desenvolupats, durant el qual l'Europa occidental, de la mà dels Estats Units, va saber superar les conseqüències de les seves guerres i fins i tot proposar-se de no reincidir-hi; però sembla una frase més pròpia de la nostra època, en què hem perdut el nord, hem llençat la casa per la finestra, hem volgut oblidar que l'atlantisme era la base que garantia la nostra prosperitat, hem devaluat la democràcia, hem incorporat precipitadament els territoris que van ser annexionats pel despotisme oriental i hem renegat la pròpia història –aquella absurda polèmica sobre les arrels cristianes d'Europa que tan bé reflecteix el nostre declivi intel·lectual–. De tan abúlics, hem acabat alimentant tendències suïcides. En demografia minvants, en economia recessius, en energia dependents, en defensa rendits, els europeus ja no comptem per gaire res, ni inventem, ni influïm, ni tan sols donem males idees.
Segons Eric Hobsbawm, la revolució islàmica persa del 1979 va ser la primera que no té origen en la il·lustració europea ni es pot considerar deutora de la revolució francesa; de llavors ençà, totes. Si n'hem vist de coses, fins a la conversió de l'Egipte, aquesta setmana mateix, en una dictadura islàmica, i cada vegada els bufanúvols que victoregen la turba intenten fer-nos creure que hi ha un avenç primaveral de la democràcia, un progrés de la humanitat. Però si no el sentit comú, que el devem tenir avariat definitivament, almenys les evidències ens haurien d'advertir del contrari. Mentre avancem decidits cap a la ruïna, entorn nostre s'alcen els imperis que ens colgaran.