El pregó de la Cospedal
Si el programa d'actes de la Diada tingués previst un pregó, pensaríem que María Dolores de Cospedal s'estaria promocionant com a pregonera. La presidenta manxega i secretària general del Partit Popular –tanto monta, monta tanto– cada vegada que parla de Catalunya augmenta el sentiment nacionalista del país, fent bona la frase de Felip Puig que ella sola és una fàbrica de fer independentistes.
Ara, la Cospedal, fent, com sempre, una lectura esbiaixada de les reivindicacions catalanes, diu que el govern de la Generalitat i el Parlament està fent xantatge a Espanya, al seu concepte d'Espanya, quan “és un moment d'unitat i de lluitar junts”. Des del nacionalisme de la Meseta tot ho veuen molt clar i les perifèries han de ser submises als postulats que emanen, aportant el que calgui i fent-ho d'una manera generosa i callada, amb la seguretat que retornaran la xavalla necessària per mantenir la pròpia misèria. És el dret de conquesta. Des de Madrid, Cospedal exigeix a Artur Mas responsabilitat i que estigui quiet aguantant una forma d'espoli que, a més, ja és una tradició històrica.
És veritat, cada vegada augmenta el percentatge de votants catalans que ho farien a favor de la independència, en un hipotètic referèndum. I els partits espanyolistes, sigui el PP o sigui el PSOE, són incapaços d'analitzar el perquè de tot plegat. Fracassat el concepte de l'Espanya federal i en procés de desmantellament l'Estat de les autonomies, l'opció independentista creix a ritme accelerat en les nacionalitats històriques, que són reclamades a mantenir un deficient equilibri. Quan la solidaritat s'entén com espoli, queden pocs camins de sortida.
Cal deixar que María Dolores de Cospedal segueixi interpretant el monòleg del desconcert. La seva contribució a la causa catalana és molt important i el seu pregó, insubstituïble. És una peça fonamental en el més que segur èxit esclatant de la Diada. Potser fins i tot es podrà fer mereixedora de la Creu de Sant Jordi. Endavant, Cospedal!
