Identitats

Aquest país ha viscut grans canvis demogràfics: occitans, francesos, espanyols, gallecs i magribins, llatinoamericans, subsaharians, xinesos, filipins i de l'Europa oriental han vingut a construir-hi un projecte de futur impossible en el seu lloc d'origen. No sé quants catalans tenen els seus orígens, immediats o remots, fora d'aquí. Però la xifra és determinant perquè no pugui prosperar cap projecte nacional que no compti amb la seva complicitat i la seva implicació majoritària. L'independentisme català ha avançat molt com a sentiment i com a desig a la societat, però es troba encara en una fase prepolítica. Em preocupen algunes afirmacions, potser inconscients, de caràcter ètnic, que es fan al voltant d'una aspiració tan legítima com és la independència, perquè no sols no sumen, sinó que resten, exclouen, rebutgen, expulsen del cos nacional aquells que tenen altres orígens o bé mantenen, encara, alguna mena de lligam emotiu amb Espanya.

La sobirania nacional l'aconseguirem quan la majoria la vulgui i això inclou aquelles persones que es consideren “també” espanyoles que, segons totes les enquestes, són majoria. És cert que el segment primer de la societat és constituït pels que es consideren més catalans que espanyols, seguit pels que se senten tan una cosa com l'altra. Sumats, doncs, són la majoria més que absoluta, lluny dels que només ens sentim catalans o dels que únicament es consideren espanyols. I sense la majoria no farem mai res. Del que es tracta és de guanyar com més gent millor a la nostra causa, sense excloure ningú i no d'anar fent augmentar el nombre de catalans que no se senten espanyols, sinó de fer créixer la xifra dels que, al marge del que se senten, volen una pàtria lliure. I d'aquests n'hi ha que se senten sols catalans, tan catalans com espanyols, més una cosa que l'altra, argentins, força catalans i molt espanyols, marroquins, molt catalans i poc espanyols, congolesos, catalaníssims i gens espanyols, etc, amb una combinació de sentiments identitaris gairebé infinita. No és qüestió de radicalitzar la consciència nacional, fer més independentistes els que ja n'eren, sinó d'estendre-la entre els que encara no en tenen prou.

És un error confondre “Espanya” amb els “espanyols”. El que impedeix la nostra plenitud nacional és Espanya, l'estat i el seu aparell, l'instrument de poder del qual s'han servit, per als seus interessos, totes les classes dominants i els seus partits, progressistes o conservadors, al llarg del temps. Els espanyols són una altra cosa, no generalitzable. Hi ha de tot, com a tot arreu, malgrat que el nacionalisme espanyol, la incultura i la tergiversació informativa han fet un gran nombre d'adeptes. Carreguem, doncs, contra Espanya, no contra els espanyols, perquè hi ha espanyols, que també són catalans, que avui ja volen la independència i tot de persones que creien en una convivència igualitària, a l'estat espanyol, dels diferents pobles i cultures i ara han constatat que això és impossible. Només cal agafar una guia telefònica per adonar-se dels cognoms que hi surten i constatar que, la majoria, no són ben bé de la Garrotxa de tota la vida. I mirar els Garcia, Martínez, López, Rodríguez i d'altres que, al Facebook, exhibeixen banderes estelades. I també de la gran quantitat de catalans de cognom que continuen dient “aquí a Espanya”! Aquest país el farem lliure els que som catalans només (de tota la vida o de l'any passat i mediterranis i europeus) i els que són catalans també (i espanyols, marroquins, argentins, filipins, pakistanesos, etc). Aquesta és la nostra força, perquè per damunt de la identitat de cadascú hi ha la identificació amb un país i la voluntat de fer-lo lliure. A partir de la identitat, només, no guanyarem mai. Des de la voluntat, serem majoria perquè ningú no quedarà exclòs del projecte d'emancipació nacional.