La queixa

Havia preparat per a les vacances l'assaig sobre Roma de Robert Hughes. Tot i que la salut el maltractava des de fa anys, la coincidència de la seva mort amb la meva tria m'ha deixat amb el llibre a les mans, sense saber què fer. L'efecte de la malastrugança m'ha fet evitar la història cultural de Roma, que feia mesos que desitjava llegir, però m'ha conduït cap a un d'antic sobre Amèrica, que el crític australià va escriure amb tota la intenció per explicar quins eren els arguments i l'estratègia de la gran potència actual.

En fi, mort Hughes, ens queden les seves paraules. No sé si es prou satisfactori, però és un dels avantatges que tenen els creadors davant la resta de mortals, la suposada eternitat que compensa les misèries que patim en vida. Obrint-lo a l'atzar, La cultura de la queixa ofereix divertides interpretacions, similars a altres cultures occidentals. Hughes parla de l'omnipresent recurs del victimisme, que els ianquis exploten aprofitant que els seus altaveus són els de més decibels. “Semblar fort –ens diu– pot ocultar simplement la bastida trontollant de la negació de l'evidència, mentre que ser vulnerable és ser invencible.” El crític conclou que la queixa et dóna poder, un poder que sovint no va més enllà del suborn emocional o de la creació de nivells inèdits de culpabilitat social. El subratllat és dels que no vaig esborrar després de la primera lectura fa divuit anys. Encara manté la vigència quan els nostres dirigents s'amaguen rere els victimistes “jo no ho sabia”, “crisi internacional” i altres subterfugis. La història de sempre.