El 2050 no està tan lluny

Fins al 2015, Europa va lluitar per fer front a una crisi econòmica, política i social sense precedents; i se'n va sortir. Un cop assimilades les retallades, la ciutadania europea va entendre que calia renunciar a uns nivells insostenibles de benestar i que era imprescindible que cada individu es fes responsable del seu destí. La política, molt desacreditada, va anar deixant pas a una nova situació on l'estat s'aprimava i on cada persona era lliure per perseguir els seus somnis, sense traves impositives ni regulacions inútils. Avui, el 2050, Europa competeix amb èxit amb els Estats Units.

Fins Al 2015, Europa va lluitar per fer front a una crisi econòmica, política i social sense precedents; i se'n va sortir. Un cop assimilades les retallades, la ciutadania europea va entendre que calia prendre el carrer i transformar una realitat que l'oprimia. Després de diversos episodis de mobilització ciutadana, es van articular uns models més solidaris i participatius de convivència. Sense la cobertura d'uns estats corruptes i al marge d'un mercat explotador, els ciutadans van retrobar un nou estil de vida més senzill i equilibrat. Avui, el 2050, Europa ha recuperat l'harmonia i la pau social.

Fins Al 2015, Europa va lluitar per fer front a una crisi econòmica, política i social sense precedents; i se'n va sortir. Un cop assimilades les retallades, la ciutadania europea va entendre que calia aliar-se amb la política i plantar cara a les imposicions dels mercats. Es va produir un col·lapse financer sense precedents, però es van mantenir unes institucions europees fortes, que van imposar restriccions als moviments especulatius i van lluitar efectivament contra el frau fiscal. L'activitat econòmica s'ha reduït, però hem mantingut l'equitat i la igualtat entre ciutadans. Avui, el 2050, Europa manté un model d'estat de benestar adaptat a les noves circumstàncies.

Fins Al 2015, Europa va lluitar per fer front a una crisi econòmica, política i social sense precedents; i se'n va sortir. Un cop assimilades les retallades, la ciutadania europea va entendre que calia confiar en un lideratge fort i decidit. Un lideratge que tingués clares les decisions necessàries per treure'ns de la crisi i recuperar l'optimisme respecte al futur. Aquest lideratge va imposar algunes restriccions tant en els drets individuals com en les ja prou desprestigiades democràcies estatals, però va reordenar una situació caòtica i descontrolada. Avui, el 2050, hem recuperat la seguretat i ens hem blindat davant eventuals agressions externes al nostre model social i econòmic.

Fins Al 2015, Europa va lluitar per fer front a una crisi econòmica, política i social sense precedents; i se'n va sortir. Un cop assimilades les retallades, la ciutadania europea va entendre que Europa ja no tenia sentit i que, per tant, calia recuperar espais més reduïts per a l'exercici de la política. Els estats van tornar a les seves monedes; mentrestant, algunes unitats subestatals es van independitzar. En aquesta Europa fragmentada, la competència i la rivalitat ha augmentat, de manera que avui, el 2050, aquells territoris més dinàmics aconsegueixen progressar sense el llast dels territoris més passius.

No estic GAIRE segur de si l'any 2015 haurem superat la crisi. Tampoc puc preveure en quina situació ens trobarem el 2050. Del que sí que estic convençut és que, malgrat les pressions de la immediatesa, hauríem de saber cap on ens dirigim. És imprescindible que, col·lectivament, reflexionem sobre el nostre futur i sobre quins escenaris, quins valors i quines opcions prioritzem. Hauríem d'evitar aquelles declaracions emfàtiques a no aturar el tren del progrés, com si el progrés fos una dada objectiva i ens indiqués un únic camí. Caldria, en definitiva, entendre que la història ens obre múltiples alternatives i que és feina nostra escollir entre elles, sabent, és clar, que haurem d'assumir les conseqüències de les nostres decisions. I el 2050 ja no està tan lluny.