La cara dura

Fan riure les informacions dels clubs de futbol espanyols quan informen que ja no són els que més gasten en fitxatges. El fet de no haver tornat a cometre la bogeria d'altres anys no obvia la quantitat d'estrelles que han de pagar, les més cares d'arreu del món, com és el cas de Messi i Cristiano. Són ridículs quan pretenen mostrar que a ells també els afecta la crisi. És una dinàmica semblant a la de la Casa Reial, que esbomba les rebaixes en els seus emoluments mentre el país resisteix en la misèria.

Passi el que passi, la droga és la droga i la majoria necessiten la dosi. En absència d'altres ídols, tothom sembla reflectir-se en el mirall futbolístic, més quan la selecció espanyola ha fet el que no havia fet mai a la seva història. Fa recordar la dècada de 1950 quan es vivia en condicions paupèrrimes, però Barça i Madrid eren campions de totes les competicions europees. Molta sociologia barata s'ha desplegat sobre aquells anys en què el futbol va ser utilitzat per compensar les mancances de les famílies i la repressió. Ara tothom calla, s'ha acabat la resposta.

Una bona notícia és que les televisions públiques han trencat la dictadura de la subvenció de clubs, que ni tan sols compleixen com la resta dels mortals amb hisenda, seguretat social o les nòmines dels seus assalariats. Hi ha qui es pot saltar les normes. El que és autènticament important són els resultats, malgrat que són un pim-pam-pum sense cap altra emoció de qui serà el tercer de la classificació –l'ultraarruïnat València– i quants punts de diferència es trauran entre els dos líders. Té això cap interès?