Debats petits?
No vull entrar a opinar gaire sobre el nom: només apunto que, en efecte i com s'ha aclarit, totes i cadascuna de les lletres del MNAC són completament irrenunciables. Si és així, i el problema és de comunicació o de cacofonia, una possible solució seria no renunciar a cap de les lletres però col·locar-les com a subtítol. D'aquesta manera es podria trobar un nom menys condicionat i menys oficialista, si és que es troba, i si no es troba o no hi ha prou consens doncs concentrar-nos en el contingut. Fins aquí el que jo havia de dir sobre el nom de la cosa.
El debat sobre el MNAC és una bona metàfora del que som: un poble profundament autocrític, analític fins a les últimes conseqüències sobre la nostra identitat. Tota la muntanya de Montjuïc és en si mateixa una fabulosa concentració de símbols: des de les erigides i enderrocades (i tornades a erigir) columnes de Puig i Cadafalch, fins a l'arquitectura efímera del Palau Nacional (pensada per només una Expo), el cementiri (Prat de la Riba, Cambó, Macià, Companys, Albéniz, Victòria dels Àngels, Carner, Casas, Guimerà, Miró, Mompou, Rusiñol, Sagarra, Verdaguer, el Fossar de la Pedrera...), l'anella olímpica, el castell, les masmorres, la bandera (també arriada i de nou enarborada), els canons, les estàtues eqüestres retirades, el Poble Espanyol, etcètera. La muntanya és tot un veritable Museu d'Art i d'Història, un aplec extraordinari de simbologia i de memorialística. Per això aquesta mena de debats no són mai frívols ni petits ni estivals: la mida més gran o més petita d'una N o d'una C (o d'una B?) en un logotip no és mai una decisió de simple disseny.
No sé si estic d'acord amb en Cuyàs sobre la necessitat d'un canvi d'ubicació: encara queda molt de camp per córrer en el vessant comunicatiu. “L'eix central del contingut ha de ser Catalunya o l'Art?”, es deu preguntar Pepe Serra. Crec que va ser el president Pujol qui va dir que Catalunya (grosso modo) és una suma de l'època medieval, la industrialització i el modernisme. Ens expliquen per si sols, i simplificant molt, els murals romànics i els capitells gòtics sumats als quadres i escultures i edificis modernistes (i encara caldria afegir-hi les avantguardes). També caricaturitzant, pensant en pura imatge, el Prado és indefectiblement barroc (i per cert, sense sigles ni acrònims: simplement un prat que hi havia per allà). Això és segurament perquè l'època daurada d'Espanya és la de Velázquez i la de Goya i la de Cervantes, mentre que la nostra passa directament de Llull o March a Verdaguer o Gaudí. Però el romànic i el gòtic no s'expliquen gaire (quasi mai) a través de noms propis o per autoria. Segurament el modernisme, popular com és, sigui la millor via per introduir el gran públic tant a l'art medieval (en què tant es va basar) com a l'art figuratiu, a Picasso i fins i tot al surrealisme. Sí, segurament en el modernisme hi podem trobar, si es fa bé, un resum introductori de tot el que hem estat.
Unamuno deia que als catalans ens perd l'estètica, però l'estètica i els símbols són sempre d'una colossal importància. No és el mateix un lema d'una manifestació que un altre, i no és el mateix amb president que sense. Cada gest, cada imatge, cada protocol, té càrrega d'alt voltatge. Benvinguts tots els debats sobre lemes i sigles, però no són debats menors, ni només temes de marca: “qui ets?” és una forma quasi exacta de preguntar “com et dius?”. Diem molt que el nom no fa la cosa, però després cridem que tenim un nom i el sap tothom.
