Mistos

“El president s'equivoca si va a la manifestació, el president ha de propiciar una manifestació unitària, tal hi anirà a títol personal, que la Diada més institucional serà al matí, que no s'ha de dividir el país, que el pacte fiscal va contra la independència, que el pacte fiscal afavorirà la independència, que el lema de la manifestació ha de ser textualment pel dret a l'autodeterminació, que tal no se sent incòmode amb tal lema” (que no és el mateix que dir que s'hi sent còmode)... I finalment, com pertoca en el país dels campanars a cop de roc i les conspiracions subterrànies, que tot aquest debat és només una cortina de fum per tapar els veritables problemes.

Aquesta tirallonga de declaracions d'intencions l'he tret de les notícies polítiques de tan sols la darrera setmana. Espero que ningú hagi acabat marejat, perquè una de les tesis de l'article vol ser, precisament, que encara bo que a la gent normal –que n'hi ha, oi? No em torneu l'eco com als federalistes!– li passen per alt certes batusses de porteres. I malgrat tot això tan cansat, la gent normal camina i es mou. Oh! Proverbial! Així com l'Estat francès és una màquina de fer ciutadans francesos, Espanya no és bo ni per a fer espanyols (i segons com, ja no diguem ciutadans). On rau la diferència? La République és capaç d'arribar als racons més recòndits, de tocar els ciutadans a través d'accions (després embolcallades del discurs corresponent) d'uns efectes palpables que fins i tot guarden coherència amb el discurs.

Potser hi ha debats que s'acabarien si Catalunya fos un Estat, com va dir l'altre dia el conseller Mascarell. Però mentrestant aquesta tendència mesella a fer volar coloms, a buscar els tres peus al gat, el sexe d'àngels, conills i pollastres no és estrictament necessària. Sobretot si al final passa que tot són paraules, que una brisa de res se les endú i seguim aletejant entre castells de cartes, en la inacció destructiva. Potser que no fem misto abans de començar.@aballbona