Temps d'incerteses
de reivindicar l'èpica
de la quotidianitat,
la que s'escriu amb
els actes heroics
de la superació diària
El Consell de Ministres d'aquest divendres aprovarà mantenir l'ajut que l'Estat dona als aturats que ja no tenen accés a cap prestació o subsidi però limitarà el nombre de persones que hi podran tenir accés. Pel que se sap fins ara, no només es mantindrà l'aportació del 400 euros mensuals sinó que s'incrementarà en 50 euros més per a les persones que hagin de fer front a determinades càrregues familiars, però el govern espanyol calcula que els nous criteris de repartiment significaran que això no li costarà més diners. A falta de la lletra petita del que aprovi finalment avui el govern espanyol, queda clar que no és el mateix estar a l'oposició –des d'on el Partit Popular va ser molt crític amb la mesura– que exercir les responsabilitats de govern. És evident que 400 euros o 450 no són res de l'altre món, però en molts casos pot significar la barrera que evita caure en la marginalitat. Tot i la consciència que caldria fer més, és evident que gràcies a mesures com aquesta, a l'accés universal als serveis públics bàsics i a d'altres suports directes i indirectes podem concloure que potser sí que és la pitjor crisi de la qual tinguem memòria a la qual s'hagi hagut de fer front, però ho estem fent encara amb les millors condicions de què mai hem disposat.
Si això és així, quina és la causa d'aquest sentiment d'angoixa creixent que s'estén entre una part cada vegada més important de la població? Una porció d'aquest neguit està previsiblement relacionada amb la sensació d'inseguretat, de vertigen fins i tot, que de vegades provoca no saber del cert si ja hem tocat fons o si hem de continuar baixant i fins a on podem acabar caient. Una altra responsable de l'augment del pessimisme és la consciència que difícilment podrem mantenir de forma indefinida, i si no es reverteix la situació, el nivell de protecció social que ens garanteix un benestar similar al que hem tingut els darrers temps. Són incògnites que es plantegen i que ens obliguen a canviar el punt de vista passant de gestionar les nostres decisions a partir de la sensació de seguretat que ens oferien els temps de bonança a superar els dubtes que generen les incerteses. L'aversió natural al risc que parteix de l'instint d'autoprotecció s'ha disparat quan ens hem despertat amb la suor freda del que pren consciència que ha actuat de forma potser agosarada o imprudent, i passa de cop i volta a estar dominat per la por. Segurament l'immobilisme de determinades posicions que es neguen a fer un replantejament per adequar-se a la nova situació sigui fruit d'una incapacitat que no està deslligada de la paràlisi que provoca el pànic. Els que proclamen que no s'ha de fer ni un pas enrere en res possiblement no estan en condicions de fer-lo en cap direcció, però no podem deixar que aquesta situació ens empresoni de forma col·lectiva.
La por és un sentiment que ens fa especialment dèbils i vulnerables. Hi va haver un temps que una irracionalitat absoluta ens va fer creure que podíem comprar una seguretat que veritablement no tan sols ens pot oferir posar un policia o un metge a cada cantonada. Ara sabem que no ho podem pagar, però encara continuem creient que seria la millor manera d'invertir en tranquil·litat. Però ni abans ni ara hem pogut evitar viure al marge dels riscos, com s'ha acabat demostrant, i quan aquests s'han fet evidents no estàvem per evitar una situació d'estrès que ens ha impedit reaccionar de forma adequada i eficaç a les situacions canviants que actualitzen els reptes als quals hem de fer front. I encara és pitjor quan una certa lucidesa ens fa conscients d'aquesta incapacitat però no ens podem sobreposar a l'instint que ens manté agafats a un clau roent. Els nous conservadors, els que es resisteixen al canvi i a qualsevol anàlisi crítica que ens hauria de permetre aprendre de la pròpia experiència i treure conclusions, s'han convertit en els guardians d'un essencialisme que pot arribar a posar en risc el manteniments dels valors associats al model de societat del benestar que afirmen defensar i aspiren a representar. Hi ha aparent rebel·lia que es manifesta en la negació i la resistència i que ve a conseqüència d'una resignació que ens convida a esperar passivament on ens porta la inèrcia d'uns pressupòsits ideològics que ignoren les conseqüències del seu fracàs.
L'alternativa a ser porucs és actuar amb valentia, que no vol dir fer-ho de manera imprudent. Ha arribat el moment de reivindicar l'èpica de la quotidianitat, la que s'escriu amb els actes heroics de la superació diària. Aquesta és la que practiquen milers de persones i a la qual s'ha de donar una dimensió d'objectiu col·lectiu com a autèntic motor de canvi i transformació. El que hem de reclamar és que no ens ho posin encara més difícil del que ja ho tenim; en la incertesa és temps de més seny i no de més rauxa.
