Suenens i Joan XXIII
Amb la calor que fa, em pregunto de què podria parlar, si segurament els lectors no deuen tenir gaires ganes de llegir. I m'he dit: escriu sobre qualsevol tema refrescant. I he pensat: el Concili. Hi ha res més refrescant, pels qui el seguim estimant, que explicar alguna de les moltes coses bones del Concili? Diria que no. Doncs endavant. Aquesta va de Joan XXIII i del Cardenal Suenens, l'home de la seva confiança, i el líder de la majoria de pares conciliars, entusiasmats amb el projecte de renovació de Joan XXIII.
A finals del 1962, el Papa Joan fou declarat “l'home de l'any” per la revista Time. I el seu retrat omplí la portada. Eren temps feliços. Entenc que el mèrit rau en el fet de ser escollit. Una altra cosa és aparèixer als diaris per ser notícia obligada, sense més mèrit, sovint, que qualsevol altra notícia d'actualitat. L'acceptació del Papa Joan era realment profunda, despertava, sense moure's del Vaticà, una admiració que no és del tot coneguda, penso. No era buscada per ell mateix, sinó a pesar seu. Com aquesta, per exemple, del febrer del 1963. Fou convidat per la revista Time-Life a un dinar espectacular de grans personatges, prèviament escollits. Entre aquests personatges, perquè us en feu una idea, hi havia el general De Gaulle, el teòleg Karl Barth (sobre el qual va fer la tesi Hans Küng) i Pablo Picasso. No digueu que no donava gust aquesta Església que ens feia quedar tan bé. Però encara us farà sentir més satisfets saber la resposta del Papa Joan. Va declinar amablement la invitació, per dos motius que diré tot seguit, i per un altre que no se sabia aleshores. Desitjava més que cap altra cosa avançar en la redacció de l'encíclica Pacem in Terris. I d'altra banda, manifestà que la visita del Papa a Nova York era prou important, i ell estava convençut que calia anar-hi, però no per un esmorzar de gala. Més que més, tractant-se de la primera visita, i del ressò que tindria. I va dir que, més endavant, hi aniria, però per visitar la seu de les Nacions Unides, i no per un motiu com el proposat, de glòria mundana. Avui, contrastant les dates, sé del cert que hi podia haver (i posaria la mà al foc que hi era) un tercer motiu. El Papa Joan ja sabia la malaltia que feia camí en el seu cos. I tenia tanta voluntat d'aprofitar el temps, que no volia malgastar-lo en res que no fos el seu projecte conciliar.
Un any més tard, concretament el 13 de maig del 1963, el Papa Joan envià el Cardenal Suenens a la seu de les Nacions Unides a presentar l'encíclica Pacem in Terris als 119 representants dels estats membres. En aquesta data ja no estava en condicions físiques d'anar-hi ell. Però cal posar atenció en el seu representant: Suenens, l'home, com ja hem dit, de la seva confiança, i líder de la majoria, i no per casualitat, sinó perquè va saber interpretar el sentit de la reforma proposada pel Papa Joan. Va sense dir que Suenens va ser brillant. Va estar parlant més d'una hora. Tothom l'escoltava atentament. Declarà que l'encíclica era una “carta oberta al món”. Presteu atenció: ja feia honor al “diàleg” de l'Església amb el món, i el Concili tot just estava en la primera etapa, que acabà sense cap document oficial publicat. Això dóna gust. Obres i no raons. I encara més: citant Saint-Exupéry (i no cap document del magisteri, ni tampoc citant la Bíblia) digué: “Si el respecte per la persona habita en els nostres cors, podem idear un sistema social polític i econòmic que entronitzi el respecte.” Millor, impossible. I més ecumènic, tampoc. En la seva proposta, hi té cabuda tothom. I el comunisme? Aquesta pregunta li fou formulada, com calia esperar. Heus ací la resposta: “En tant que doctrina, l'encíclica la considera equivocada, però les persones sempre mereixen respecte i tenen un valor que supera de molt les opinions que defensen.” Aplaudiments, i també, creieu-me, una llagrimeta, pensant on seríem ara si s'hagués seguit aquest camí, i on som. I el que encara té més valor: Suenens, en aquell període, era el cardenal més papable. Ell ho sabia i el Papa Joan n'era conscient. I no deixa de ser emocionant saber que, contràriament al que tantes vegades s'ha dit del Papa Joan, que si era un ingenu o que no tenia idea de la magnitud del projecte reformista, va ser ell mateix qui, d'acord amb el cardenal Suenens, va considerar la necessitat d'evitar que el proper conclau “no fos contra ell”, ja que això destruiria tot el que ell volia realitzar i no podia”, perquè la malaltia avançava. I per a ell, el que més comptava era el bé de l'Església, que volia que fos un bé per a tothom. Sense dir-ho ni expressar-ho, aquests dos grans homes d'Església acceptaven que, pel bé del Concili, era d'antuvi preferible Montini que Suenens. Més refrescant que això, de moment no tinc res.
