Ni manar, ni demanar
A les manifestacions, per regla general, s'hi va per demanar alguna cosa. Els governs, en canvi, existeixen per manar. Manar i demanar. Són paraules amb únicament dues lletres de diferència però de significats ben distants. Malament rai quan un govern ha de plantejar-se assistir a una manifestació per demanar. Senyal que no té prou poder per manar. En aquest sentit, que el president Artur Mas no vagi a la concentració de l'Onze de Setembre seria, si no coneguéssim la realitat, un bon senyal. Qui demana és el poble, i aquí sí que és important que siguem molta colla, quants més millor.
El problema és que el govern català, en aquests moments, i permeteu-me que continuï amb el joc de paraules, ni serà a la manifestació per demanar, una actitud perfectament respectable i institucionalment comprensible, ni tampoc té gaire capacitat de manar. I encara manarà menys després d'haver acudit al fons de rescat autonòmic a pidolar a l'Estat 5.000 milions que prèviament l'Estat ens ha sostret a tots els contribuents catalans. La situació, doncs, és bastant clara. Si fins ara hem mantingut relativament la calma, no cal pas que ens posem nerviosos, ni que ens comencem a llançar els plats pel cap i buscar culpables i traïdors i botiflers. Perquè un cop esbravats i havent-nos dit el nom del porc, serem allà mateix. Però sí que, qui toqui, hauria de fer la reflexió que si un govern no té capacitat de manar, el millor que pot fer és demanar l'únic que pot demanar avui: que els ciutadans vagin a les urnes per decidir si volen un país amb un govern que mani, o bé continuar al país on sempre ens deixem manar.
