Responsabilitats

El reeiximent dels qui s'oposen al debat sobre l'exigència de responsabilitats per la particular crisi financera i econòmica espanyola –la de Catalunya inclosa– és gairebé total. Al fons de tot, queden les querelles pendents en via judicial contra antics gestors de Bankia, i poca cosa més. Portar a judici l'exigència de responsabilitats és una forma legítima de defensa contra l'estafa i, a més, té un valor alliçonador de caràcter general. Però per la lentitud de la justícia quedarà endarrerit i esmorteït l'efecte socialment salutífer de l'eventual atribució penal de responsabilitats.

El debat sobre les responsabilitats hauria d'haver estat polític, en seu parlamentària, en fòrums públics, obert a la societat. L'immens poder mediàtic i d'influència de l'ample cercle de responsables ha bloquejat fàcilment aqueix debat. Sembla com si tot el que ha passat i les seves dramàtiques conseqüències actuals fos cosa de l'atzar.

Un deute exterior net, públic i sobretot privat (d'entitats financeres, d'empreses i de famílies), de més d'un bilió d'euros; la desaparició dels beneficis multimilionaris de les bombolles immobiliària i bancària; on paren els grans beneficiaris del diner fàcil; i per què han de pagar el que s'anomena crisi, quan pròpiament és una colossal estafa, milions de persones que perden la feina, els escapcen el sou, els segresten els estalvis, els retallen la sanitat i l'educació públiques, els neguen prestacions socials vitals... Tot això no és cap fotesa ni el silenci obscè és la resposta que mereixen les víctimes.

Diuen que no és el moment de treure els drapets al sol, que ficar-nos en tal debat augmentaria la desconfiança dels mercats i que el que realment importa és sortir de la crisi. Pel gust dels responsables mai no serà el moment d'esbrinar responsabilitats. Fiar-ho tot a la confiança dels mercats és una niciesa; els mercats es mouen pel sol criteri del benefici màxim immediat i tant se'ls en fa que s'exigeixin responsabilitats a nivell local, mentre no es toqui la desregulació actual. Farem una sortida en fals de la crisi, si no analitzem imparcialment el que ha passat a fi de no reproduir el mateix model d'irresponsabilitats que ens ha portat on som.

A tall de mostra, es pot apuntar una primera llista de presumptes responsables, cadascun amb la seva part de culpa en l'autoria o la complicitat: els polítics que no saberen vetllar per l'interès general i, en particular, aquells que s'aprofitaren personalment de la situació; les institucions reguladores com el Banc d'Espanya que permeteren la monumental bombolla creditícia; els banquers descontrolats i incompetents que arruïnaren les entitats que dirigien i arrossegaren en la disbauxa del crèdit pròdig empreses i famílies; promotors immobiliaris, constructors, agències de gestió immobiliària, economistes, arquitectes, juristes..., tot aquell món que bufava la bombolla i s'hi enriquia; les autoritats morals –la jerarquia eclesiàstica– i veus respectables –els intel·lectuals– que no varen qüestionar el model en voga... Però la tramoia no s'hauria aguantat sense l'ajuda de dos factors culturals: una anomia moral que gangrena una part important del cos social i una estesa complicitat social. Gent treballadora s'endeutava amb un segon pis per participar de les engrunes del pastís immobiliari.

Singularitat positiva de Catalunya? Sí, tot i ser líder en retallades i en deute públic, haver malmès urbanísticament zones del territori i tenir comportaments socials equiparables als d'altres. Però s'ha estat més prudent. La situació financera del país no és deguda ni a l'herència rebuda del govern anterior de la Generalitat ni a grans disbauxes inversores de l'actual govern, sinó a un sistema de finançament estatal insuficient i a una caiguda brutal dels ingressos fiscals. Ara bé, també tenim responsabilitats pròpies per passar pel sedàs.