“Espanya ha fracassat com a estat”

Divendres passat a RAC1 el conseller Ferran Mascarell va afirmar contundentment que Espanya havia fracassat com a estat, i argumentava el fracàs perquè al seu model d'estat no hi cap Catalunya. Aquesta constatació del conseller cada dia són més les persones que la veuen clara, fins i tot persones que mai haurien pensat ser independentistes i que durant molts anys de la seva vida havien treballat per l'entesa amb Espanya, com és el cas emblemàtic de l'expresident Jordi Pujol. També una mica és el que ha passat amb l'Europa de l'euro, que per culpa d'un mal disseny inicial, avui, tots en paguem greus conseqüències. I és que tothom sap que el moment de fer bé els contractes és just a l'inici, i és precisament llavors que s'han de preveure totes les situacions possibles i les solucions en cas necessari.

La Constitució espanyola més aviat s'ha mostrat com una font de problemes insalvables que només deixa la solució fora de les seves costures i avui veiem clar com l'excessiva prudència sovint ens pot fer partícips de greus errors. Si en el període constituent els nostres representants s'haguessin mostrat més combatents i contundents, segurament haurien tingut moltes més crítiques, però el temps els hauria donat la raó perquè ara no estaríem com estem: fracassats.

Reconduir una fallida és sempre molt costós i gens fàcil i requereix molta saviesa i seny, però quan la situació és insostenible no hi ha més possibilitat que acceptar la realitat i posar-nos a treballar per difícil que sigui la comesa. Les dificultats extremes i fins i tot l'emprenyament social comprensible, els hem de contenir per tal que no ens facin fer passos en fals. Avui hi ha un nerviosisme i una pressa social que exerceix una pressió important al govern, i és bona si espavilen, però seria dolenta si condicionés excessivament. És per això que encara avui l'opció més assenyada del govern és la defensa del pacte fiscal (cal recordar que és al programa electoral de CiU) almenys fins a la cimera entre el president espanyol i el català del proper dia 20. Una trobada que pel president Artur Mas té una dificultat gran perquè sovint el president Mariano Rajoy exerceix de gallec i difícilment concreta, però nosaltres tenim la virtut de saber parlar “clar i català”. Si d'aquesta trobada es veu que no en surt recorregut, s'haurà d'iniciar ràpidament el seu pla B, perquè el país ja no pot perdre més temps.

Sigui quin sigui el camí que triem, hem de ser conscients que les pressions seran fortíssimes, pressions externes i internes de tot tipus. Dels polítics, dels empresaris del pont aeri i el Cercle d'Economia, dels sindicats, del poder mediàtic espanyol i fins i tot dels militars. Cadascú a la seva manera, però hi seran, i a més hi hem de comptar.

Un exemple de com ens ha fet mal la propaganda anticatalana que han fet a l'estranger: Standard & Poor's ens ha passat els bons patriòtics en bons escombraria basant-se només en les tensions que provocarà entre els dos governs la negociació del pacte fiscal. És a dir, per a ells una negociació democràtica que, com tota negociació, pugui crear tensions, és un element suficient per rebaixar la qualificació del deute de Catalunya a porqueria. Així estan les coses.

Però aquesta setmana no tot han estat males notícies; la carta de Durão Barroso en què afirma que una independència de Catalunya s'hauria de “negociar en el marc legal internacional”, és un gran pas endavant. No tot està perdut i hi ha sortida.