Els cambrers

Aquest del 2012 ha sigut un estiu que, en molts aspectes i parlant d'una manera general, no deurà passar a la història, assetjat com ha estat –i per totes bandes– per la crisi enemiga. I, tot i això, jo he vist amb alegria com la gent, o si més no la meva gent més pròxima, no deixava gaire de fer la seva; potser ajustant una mica el pressupost en la despesa, potser modificant les tendències excessivament optimistes dels últims anys; però, al capdavall, anava fent. Tant de bo que, des d'aquest punt de vista, fos estiu tot l'any!

Un aspecte que m'ha cridat l'atenció és que les terrasses dels bars i dels cafès sempre eren plenes. Hom hi podria objectar que les terrasses sí, però els interiors no tant. Potser sí. El contingent dels fumadors no té altra sortida, i sovint copa les taules de fora amb la seva explicable fam de fum, cafeïna o cervesa. I, d'altra banda, una altra cosa que he constatat aquest estiu és que, en alguns bars, els propietaris han exigit als seus treballadors que moderessin la producció d'aire condicionat, si no que la tallessin del tot, una pràctica nefasta que convertia el bar en un cau xafogós i les terrasses, en l'única escapatòria possible.

A propòsit de cafès i de bars, voldria referir-me a una figura per mi d'un altíssim valor literari que no sempre veu correspost el seu esforç amb el premi de l'estima popular: el cambrer. Un cambrer –un de professional, vull dir– és un agent eficacíssim del nostre benestar momentani. No li demanéssiu pas una felicitat perdurable, més enllà de les dues hores que et pots estar en un cafè. Però sí que, si és un cambrer com Déu mana, us garantirà una joia completa mentre duri el temps de la vostra consumició. I, dins l'abast semàntic de la paraula joia, no hi entra, només, l'aportació de la beguda i els eventuals snacks, de l'entrepà o els plats d'un menú. El mot, aplicat a un bàrman, també inclou la simpatia no carregosa i l'eficiència en el servei.

L'enemic més gran del cambrer professional, del de tota la vida, és el cambrer temporal; el que fa hores, sobretot ara a l'estiu, sense dominar l'ofici. Pot semblar una feina senzilla, però no ho és pas, i cal tenir unes certes taules per dur-la a bon port (llegiu taules en el doble sentit de la paraula). Per un bon cambrer, el que et coneix els gustos i t'entén amb un sol cop d'ull, jo visito sovint determinats bars. El Juan, al Cafè de la Plaça de Sant Sadurní, et mira de reüll i ja sap si vols un cafè o un gintònic. L'Andreu, del Cèntric de Vilafranca, és molt amable i fa servir un italià jocós en deixar-te damunt la taula el que has demanat. El Toni, de Porrera, et regala una conversa afable i refrescant. Tots tres són professionals irreprotxables, molt bons en la seva feina. Però, és clar, si un dia entres en un lloc d'una gran afluència turística i et topes amb un noi que no sap la diferència entre un tallat i un cigaló, llavors sí que ja has begut oli molt abans de beure el que pretenies encarregar. En aquest cas, pren paciència i mira de no emetre judicis generals sobre la figura dels cambrers, perquè n'hi ha de molt bons.

Josep M. de Sagarra va deixar escrit: “De vegades penso que un cambrer, o un enllustrabotes, o un vigilant, poden satisfer molt més la meva curiositat que un director o un president de qualsevol cosa.” Jo crec que no cal exagerar. A parer meu, un cambrer o un enllustrabotes (¿en queden, encara?), per regla general, són tipus més interessants que un president de qualsevol cosa. Però, en definitiva, jo el que demano a un cambrer és que faci la seva feina, i que la faci bé. I prou. N'hi ha molts, d'aquests. Penseu que, al cap del dia, ni se senten els peus. Penseu que han d'aguantar el que no està escrit, perquè, entre els clients, hi ha un percentatge elevadíssim d'estúpids i desconsiderats. I, tanmateix, ells resisteixen, ferms darrere la feble muralla de la barra, sols enfront el perill quan surten al camp de batalla, amb només una safata que no farà mai les funcions d'un escut, servint la nostra felicitat per minuts.