La Catalunya que biaixa

A Quina mena de gent som escriu Gaziel: “Ara toquem el secret, la falla mil·lenària de Catalunya. No hem pas de constatar-la com una tara ni de retreure-la com un mal vergonyant. Hem de saber esguardar-la fredament, lúcidament, com un naturalista anota la manera de reaccionar d'una espècie animal determinada, davant els perills que amenacen la seva existència. Quan no té més remei que enfrontar-se amb l'enemic mortal, el lleó planta cara, el tigre dubta, l'ocell s'envola. Catalunya, que té del món una visió essencialment pràctica, davant el perill biaixa sempre. Ho ha fet de vegades més, de vegades menys, però constantment, al llarg de la seva història. Biaixa sempre, perquè no acaba mai de creure en l'heroisme, fins quan el practica accidentalment.”

Tot dóna a entendre que avui, 11 de setembre, Catalunya no biaixarà. Ja sé que resulta abusiu parlar de Catalunya com un tot. Però la veritat és que la Catalunya més dinàmica, més activa, de la més elitista a la més popular, serà present a la manifestació d'avui. Segurament, això serà així perquè a la manifestació s'aplegaran persones amb un sentiment comú però amb objectius últims diferents. La fortalesa i la feblesa del catalanisme rau en el fet que aplega sectors socials, ideològics, econòmics molt diferents. Això el converteix en un fenomen no reduïble a l'expressió d'una classe social o d'un sector ideològic determinat però, en contrapartida, fa més difícil qualsevol mena de consens.

Una cosa, però, és clara. La manifestació d'avui és la visualització del fracàs al qual ha arribat l'Estat de les autonomies sorgit de la reforma política de 1977. Seria injust no reconèixer que és en el marc d'aquest Estat que Catalunya ha aconseguit dosis importants d'autogovern. Si repassem, però, com s'ha anat avançant en aquest camí ens adonarem que quasi sempre ha estat a batzegades, quan la necessitat ha obligat el govern central de torn a pactar amb la minoria nacionalista catalana al Parlament espanyol. Amb algunes excepcions, els successius governs espanyols s'han comportat amb una deliberada deslleialtat envers Catalunya i els exemples es multiplicarien, des de les infraestructures fins a les polítiques culturals. La primera deslleialtat és la de tractar Catalunya com una autonomia més de les disset existents, un fet que contradiu l'esperit de la Constitució de 1977 que distingeix entre “nacionalitats”, tot i que no en digui el nom, i “regions”. L'espoli fiscal i les constants tergiversacions de bona part de la premsa de Madrid sobre la realitat catalana haurien d'haver estat motiu de preocupació de qualsevol govern espanyol que considerés els ciutadans catalans com a ciutadans de la seva jurisdicció. Ben a l'inrevés, l'espoli fiscal i una part important de la premsa madrilenya han estat, i continuen sent, una fàbrica indeturable d'independentistes. Totes aquestes raons fan que aquells que havíem apostat per la possibilitat d'una Espanya plurinacional ens trobem ara sense arguments per defensar-la.

Només cal repassar la història per constatar que als catalans les manifestacions i els enterraments ens surten bé. Fins i tot, molt bé. El problema, però, és l'endemà, quan, esbravada l'escuma, la vida torna a la normalitat. Ara bé, mai com ara, si més no des del 1977, no havia existit una percepció tan àmplia que, si realment seguim creient en la nostra personalitat col·lectiva, cal que diguem prou. Des de Catalunya no sempre hem fet les coses bé –i algunes coses les hem fet francament malament– però si realment ens creiem que som un poble ens en podem sortir. A condició que ens ho creguem de veritat i cada dia. Es tracta de convèncer els altres, i de convèncer-nos a nosaltres, que aquesta vegada no anem de biaix.

xavier ramiro