Mas assumeix el repte
El salt que acaba de fer Catalunya en la seva transició nacional és la distància que separa el “tot està per fer i tot és possible” de Martí i Pol al “res no serà fàcil, però tot és possible” del primer dels històrics discursos d'Artur Mas. No sé si de manera calculada o casual, el lema del poeta ha fet una mutació presidencial que mostra dues coses. Primera, que els somnis són poètics però la política, per anar bé, ha de ser prosaica. Segona, que es pot posar la realitat al servei dels somnis col·lectius.
La reacció del president a la mobilització del milió i mig, especialment després de la conferència d'ahir a Madrid, ha deixat tan descol·locats els espanyols com el món independentista tradicional. Costa de pair que el camí cap a l'estat català el pugui liderar algú que no ve de lluny en la reclamació de les llibertats nacionals. Si a Artur Mas, fa només deu anys, o potser menys i tot, li haguessin vaticinat que algun dia proclamaria a Madrid que Catalunya necessita un estat, probablement s'hauria fet un tip de riure. Igualment, si a centenars de milers de catalans, fa només deu anys, o potser menys i tot, els haguessin vaticinat que algun dia sortirien al carrer a demanar la independència, s'haurien fet el mateix tip de riure que Mas. Per això avui és possible una Catalunya independent. Perquè ha sumat voluntats, amb el president al capdavant, un dirigent que es voldria híbrid entre Prat de la Riba i Macià. Un matís, president: Macià i Prat van ser líders que van empènyer el poble català; vós sou el líder que està sent empès pel poble. Amb aquest suport recíproc, tot pot ser possible si tot es fa bé, serè i acompanyat.
